Molly, amiga i companya, avui fa sis mesos que no ets a casa. El món és dels vius i el temps mai s’atura. Seguim endavant, però a cada pèrdua neix una cicatriu al cor. Podem riure, cantar i ser feliços, però la ferida sempre hi és.
No he deixat de recordar-te cada dia ni d’honrar la teva memòria. Els animals no parlen, però transformen la vida. I jo seré testimoni, la teva veu, de la bondat, l’alegria i la bellesa amb què vas omplir la nostra família fins a l’últim dels meus dies.
Novembre de 2023 vaig visitar Nova York (NYC), una ciutat que desitjava conèixer des de petit. Ara que el record ja ha fet dipòsit, crec que és un bon moment per fer una retrospectiva.
Un viatge accidentat
Una sèrie de petits infortunis van marcar el viatge. El primer va ser la incertesa: Airbnb havia perdut un judici contra la ciutat i cancel·lava totes les reserves a partir de l’1 de desembre. Nosaltres marxàvem el 23 de novembre, vam escapar per poc, però igualment vam patir un ensurt des de la devolució de les comissions fins als correus d’aclariment.
Ja a les portes del viatge, amb tot facturat i després de dos controls de drogues i immigració al Prat, el nostre vol va ser cancel·lat. Agraeixo de tot cor l’anònim viatger nord-americà que em va recomanar agafar qualsevol opció la matinada següent. Vam fer escala a Madrid, i gràcies a això vam evitar perdre un dia més, com els que van confiar en volar directament des del Prat i van acabar fent escala a Londres.
Tot això abans de començar. Un cop allà, vaig patir una de les pitjors grips de la meva vida —vaig demanar assistència mèdica— i la meva dona va tenir algunes dificultats per caminar. En la pràctica, tot plegat em va fer estalviar uns 1.500 € en comissions i indemnitzacions, però també va reduir el viatge de 14 dies a només 10.
El contrast centre i perifèria
NYC és una ciutat de contrastos. El nostre allotjament era prop d’Ocean Hill i Brownsville. La sensació que transmeten aquests barris és verí per a l’ànima. Els comerços són escassos i mostren evidents mesures d’autoprotecció, senyal d’una alta delinqüència: restaurants xinesos per emportar amb vidres blindats, i estancs amb petites finestres. Els carrers romanen deserts fins al vespre, i la vida comunitària sembla inexistent. L’arquitectura, amb cases baixes rodejades de promocions d’habitatge en forma de grans torres grises, tampoc ajuda. Per a algú que mai hagi viscut en una gran ciutat, la sensació de perill imminent hauria de ser constant. Nosaltres vivim a l’Hospitalet i fem gran part de la vida a Santa Eulàlia, Sants i l’Eixample de Barcelona. En comparació, som el paradís a la Terra.
El contrast amb el centre és abismal. Manhattan, i les ribes de Brooklyn i Queens, són vibrants. Als baixos dels edificis hi ha comerç amb proximitat i contacte directe amb els venedors, sense barreres per interactuar-hi. Hi ha varietat, vida al carrer i moviment constant. L’arquitectura és diversa: algunes zones mostren gratacels antics i moderns, mentre que d’altres mantenen una escala més modesta, amb alçades que recorden l’Eixample barceloní.
Les atraccions turístiques
No vam ser gaire originals, però tampoc cal: molts indrets són famosos amb motiu.
La visita a l’Estàtua de la Llibertat i al museu d’Ellis Island és molt emotiva. És un homenatge a Amèrica com a terra de llibertat i oportunitats. Alhora, és el record d’un temps en què la immigració es gestionava de manera ben diferent. Pujar a l’estàtua és entretingut, però l’autèntica emoció arriba amb l’experiència museística. El viatge en ferry, amb les vistes al districte financer, és memorable. Ho recomano totalment.
A prop del moll hi trobem el memorial de l’11 de setembre, el One World Trade Center i els centres comercials de l’Oculus i Brookfield. És una zona on és fàcil passar-hi tot un dia, entre grans monuments, museus i el voltant de Wall Street. D’aquest districte en tornaré a parlar quan descrigui com es viu el Nadal a la ciutat.
Encara al sud de Manhattan i a la riba de Brooklyn trobem la zona de Dumbo. És un cas d’èxit de gentrificació: d’una antiga zona industrial decadent s’ha convertit en un espai amb comerç i vistes icòniques als ponts de Manhattan i de Brooklyn —autèntiques meravelles de l’enginyeria—, on és fàcil fer un mos.
Amb un ús intel·ligent del transport públic, pots esmorzar un bagel a l’Empire Stores, fer la icònica foto de Dumbo, creuar el pont de Brooklyn en direcció a Manhattan i, des d’allà, agafar un bus fins al moll per embarcar-te en un ferry i navegar pel East River. El NYC Ferry és una alternativa assequible als creuers: per només 4,50 USD travessa ponts memorables, ofereix cadires mirador a la coberta superior i permet baixar a llocs com Roosevelt Island.
A Lower Manhattan vam poder visitar també el parc nacional de Stonewall Inn. Sobta veure un ranger al bell mig d’una plaça de Nova York. També vam fer un passeig per la zona administrativa, Chinatown, Little Italy, les botigues de Tribeca i fins i tot l’oficina dels Caçafantasmes. No són visites imprescindibles, però tampoc un mal ús del temps.
Midtown és on es desplega la característica graella de carrers de la ciutat, amb Times Square i alguns dels gratacels més famosos. La nostra primera vista de l’illa va ser precisament aquí, enmig d’una nit de pluja. Fent un transbordament al cèntric Bryant Park, vam descobrir una zona d’esbarjo envoltada d’hotels art déco, la biblioteca pública i amb vistes privilegiades del One Vanderbilt i de l’Empire State Building. Quina meravella; va esdevenir un punt central de les nostres jornades.
L’extensió de Midtown és prou gran com per haver de dividir la visita en més d’un dia. Els dos gratacels més famosos de la ciutat són visita obligada.
La torre Chrysler, malauradament, mostra certa decadència: engolida per edificis més alts i amb una deixadesa visible als interiors. Encara brilla pel seu disseny exterior, però ja no és protagonista de la ciutat.
L’Empire State, en canvi, ha estat objecte d’una renovació que l’ha mantingut com a icona. La seva massa i alçada són omnipresents, i va ser un privilegi poder entrar-hi, passejar pels carrers circumdants i observar de prop la seva estructura i bellesa.
A poca distància de l’Empire State hi trobem Times Square, vibrant i plena de colors, amb botigues flagship i tota mena de personatges disfressats. Alguns són autèntics timadors: falsos monjos que demanen donatius o disfresses de qualitat dubtosa que cobren fins a 20 dòlars per una foto. És un lloc obligat de visitar, però cal estar atent. Com a curiositat, Taco Bell només venia en aquest indret un menú per 5 dòlars.
Més a l’oest hi ha l’eix Chelsea–High Line–Hudson Yards, una bona passejada completa ben rodona. Començant amb les botigues de Chelsea Market i Little Island, podem pujar a la High Line. Aquesta antiga via de ferrocarril abandonada s’ha convertit en un passeig en alçada, amb bones vistes i art urbà, que condueix fins a Hudson Yards.
És un altre exemple de renovació urbana: districtes que havien perdut la seva funció econòmica —en alguns casos convertits en zones de prostitució— i que ara tornen a ser actius amb un elevat desenvolupament. A Hudson Yards hi trobem un centre comercial i torres comercials i residencials. Allà vam visitar The Vessel, en aquell moment encara tancat per culpa dels suïcidis, i vam pujar al mirador The Edge, que ofereix una bona política de preus, sense càrregues ocultes just abans de pagar.
Més al nord hi ha un altre eix comercial que culmina a Columbus Circle, la rotonda on conflueixen Central Park, Broadway i la Vuitena Avinguda. Som prop de Millionaire’s Row, amb gratacels esvelts que semblen reptar la imaginació, i també del mític Hotel Plaza. Recomano fer un petit mos al Whole Foods, agafar un cafè i endinsar-se dins Central Park.
La ciutat de Nova York és extensa, i Central Park encara més del que sembla fins que hi poses els peus. Les àrees boscoses, amb simpàtics esquirols, fan de transició entre espais monumentals com el Castell Belvedere, Bethesda Terrace o The Great Lawn. És un parc on pots dedicar-hi un dia sencer i encara quedar curt. També acull el Museu Metropolità de Nova York, un dels grans museus del món. Aquest Museu va ser el nostre refugi d’un dia de pluja.
Amb això potser hem cobert els indrets obligatoris de la zona, tret d’alguns que per Nadal es transformen i que més endavant tractarem en detall.
Fora de Manhattan, i de la zona de Dumbo, vull mencionar la platja de Coney Island i Flushing. Algunes veus diuen que Flushing és l’autèntica Chinatown de Nova York, i els he de donar la raó. Els residents són majoritàriament del llunyà orient, i els negocis responen a les seves necessitats. El menjar de carrer i els food corners són completament diferents: vam tastar uns bunyols i vam veure bubble tea a bon preu. Una mica lluny del centre, però paga la pena el viatge.
Coney Island no la vam visitar en la millor època de l’any. Acabada la temporada d’estiu i encara aviat per la de Nadal, el parc era tancat. Amb tot, vam poder comprovar que la ciutat també té una platja prou decent i vam aprofitar per fer algunes compres.
El Nadal a Nova York
Les dates del viatge no foren casuals: unien dues virtuts, la temporada baixa al saló d’ungles de la meva muller i la possibilitat de veure l’inici de la campanya de Nadal amb preus d’allotjament encara assequibles.
El Nadal de la ciutat és conegut pels seus mercats, les decoracions dels grans centres comercials i els arbres de llums exuberants. Els mercats de Nadal no són res excepcional des del punt de vista europeu: una visita agradable, gairebé obligada, però gens inèdita.
Les decoracions, però, juguen en una altra lliga. Els aparadors són exuberants, amb escenes nadalenques que semblen petites obres de teatre. Parada obligada a Macy’s i Saks Fifth Avenue. Vam tenir la fortuna de viure l’últim any en què feien un gran espectacle de so a la façana. El Rockefeller Center —amb el seu regust old style art déco— guanyava màgia amb la decoració. L’avinguda enjardinada que porta a la pista de gel s’il·luminava amb llums daurats i figures celestials, coronades al final pel magnífic arbre mundialment conegut. A prop, l’arbre de llums vermells del Radio City Music Hall, amb llargues fileres d’americans que volien veure el tradicional espectacle de Nadal.
De nou al districte financer hi havia, per mi, el millor arbre: l’arbre de Wall Street. El contrast amb les llums de l’edifici de la borsa i els milers de bombetes escalfava l’ànima. La ciutat és plena d’arbres de Nadal, cadascun amb la seva personalitat; no us els perdeu.
D’entre els interiors, la decoració estrella va ser la de Hudson Yards: fileres i fileres de llums daurades, una ornamentació elegant, elaborada però alhora gens recarregada. Destaco també el centre comercial de Columbus Circle, amb precioses estrelles penjant del sostre, el vestíbul de Brookfield amb bombetes de colors de gran format o la pista central de patinatge a l’Oculus.
La transició entre espais emblemàtics no és com a la nostra ciutat: aquí tenim carrers amb llums, però allà trobem veritables instal·lacions monumentals aïllades.
El menjar
Nova York és una capital culinària, amb una oferta immensa i diversa, però no sempre accessible. Tot i tenir un bon sou a Catalunya, els nostres ingressos disten del nivell de les classes mitjanes de la ciutat, i això limitava les nostres opcions dins el pressupost. Tot i així, vam visitar un parell de restaurants i molts locals de menjar ràpid i per emportar.
Un altre factor limitant és que sóc vegà. Nova York, com a ciutat de vuit milions d’habitants, té oferta vegana, és clar. Però proporcionalment és molt més reduïda que a Barcelona. Aquí és estrany que un restaurant, que no es limiti a la cuina tradicional, no ofereixi algunes opcions veganes a la carta. Allà, en canvi, la norma era no oferir-ne. Els fast-foods, a diferència d’aquí i encara més d’altres indrets europeus, tampoc n’oferien. Això obliga a planificar amb més cura on menjar, molt més que quan fas una passejada per Barcelona.
Recordo amb tendresa el burrito paella: una manera diferent de preparar la base d’arròs del burrito, saborosa i, en aquest cas, vegana.
Pel que fa al fast-food, les hamburgueses Impossible de Burger King em van semblar menys gustoses que les que es serveixen a Europa, com les de The Vegetarian Butcher. Amb tot, van ser un petit salvavides.
Conclusions
El viatge a Nova York va ser, en gran part, el que esperava. Vaig gaudir les decoracions de Nadal, vaig tenir la fortuna de guanyar tres entrades de loteria de Broadway i vaig veure les principals atraccions. Penso que vam fer curt en el pressupost, i la grip i les cancel·lacions ens van fer perdre temps per visitar més indrets, com una excursió d’un dia a Washington, viure la vida nocturna o una visita a Dyker Heights.
L’arquitectura fou un dels grans encerts. Ponts increïbles, edificis singulars, estacions de ferrocarril, catedrals i temples del consum… Un goig que no podria descriure sense doblar les pàgines d’aquest article.
També em va decebre en cert sentit: és una ciutat molt desequilibrada, amb districtes on mai viuria i amb una quantitat ingent de ciutadans amb necessitats psiquiàtriques i mèdiques evidents rondant pel metro. La lletjor i la brutícia, quan no hi ha un ens públic-privat que en tingui cura, es fan paleses.
Voldria tornar-hi, però a diferència del primer viatge, només ho faria si puc pagar un bon allotjament al centre. El mateix per viure-hi: hauria de ser amb una feina de molt bon sou per poder pagar el que Nova York ofereix.
En resum, és una de les grans ciutats del món, una visita obligada a la vida, però sense caure en la sobrevaloració.
Diumenge vaig tornar al cinema. Aquesta vegada cridat per l’estrena de Guardians de la nit, La fortalesa infinita. Aquest film és la primera de tres pel·lícules que adapten els darrers set volums del manga.
En resum, la part final mostra com el primer dimoni —en Muzan— cau en una trampa del Cos de Matadimonis quan s’exposa per capturar la Nezuko, clau per assolir la immunitat al Sol i, per tant, la immortalitat. Per sobreviure, es refugia a la Fortalesa Infinita, un espai dimensional creat per la màgia demoníaca d’un subordinat (Nakime), que esdevé l’escenari de les confrontacions finals entre el Cos de Matadimonis, les Llunes Superiors i Muzan mateix.
El film és una meravella visual. L’acció és trepidant, i la manera com els humans perceben els arts de combat —estils de l’aigua, del Déu del foc o de la flor, per citar exemples— és magnífica. Aquesta riquesa de personatges i estils, alguns dels quals només els veiem actuar en aquesta part final de la sèrie, és un dels motius evidents de la popularitat de l’obra. Explica per què una sèrie tancada fa cinc anys encara atrau jovent i és un dels motius recurrents de cosplay a convencions com ara el Manga Barcelona.
La música, els efectes sonors i el doblatge en català contribueixen a una immersió total. La potència del pilar de la roca, el contrast de les respiracions de l’aigua i de la dansa del Déu del foc, o la trepidant lluita de respiracions del tro queden per la història de l’animació. Davant d’aquestes virtuts, així percebudes per la majoria de la comunitat, el film ha estat un èxit de taquilla.
Els records, un recurs narratiu central no sempre comprès
No descobreixo res amb el que he escrit fins ara. Tant és així, que si això fos tot el que tinc a dir, no n’hauria escrit res i només ho hauria compartit en xerrades de cafè. La part que considero central a l’obra —i la que li aporta més profunditat— és potser la menys apreciada, atenent a algunes crítiques i reaccions a la sala de cinema.
Parlo del paper dels records. Guardians de la nit no és només una obra d’acció. És un còmic on els moments de màxima tensió i culminació es trenquen amb memòries dels personatges i de les seves estirps. Sense aquests instants, molts personatges serien només “molons”, i l’obra una més entre tantes amb acció visual potent però zero profunditat narrativa. Grans augments de poder necessaris per sobreviure a la derrota inevitable —com ara la dansa sagrada del Déu del foc o la visió transparent— en són fruit.
Personalment, però, el que més em commou és quan els dimonis recuperen la seva memòria. Darrere de tot manierisme, tic o estil de lluita, hi ha una història humana que el dimoni ha oblidat amb els anys i que només recorda quan està morint.
La mort de la Tercera Lluna Superior: una redempció commovedora
Vull, en el context de la pel·lícula, parlar de la mort de la Tercera Lluna Superior. El que coneixem d’aquest dimoni fins que recupera les seves memòries és com va vèncer el Pilar del Foc, el seu peculiar estil marcial de cops de puny, una estètica curiosa de tatuatges i una obsessió per la força.
Quan s’intercalen els seus records, no interrompem l’acció narrativa; ben al contrari, la doten de significat:
Els seus tatuatges són la marca d’una joventut de crim per salvar el pare, quan aquest només volia que el seu fill visqués una vida tranquil·la i honrada.
La manera de lluitar és l’art marcial de la seva nova vida, de la segona oportunitat que va rebre, on l’esperança en el demà i l’amor van transformar la seva existència.
L’obsessió amb l’honorabilitat de la força prové de com els febles van optar pel verí davant la seva impotència, i de la culpa per no haver salvat el seu mestre i la seva promesa.
Tota aquesta narració és tan commovedora que m’emociono només de recordar-la; és escriure i sentir la humitat als ulls. Em fa identificar-me amb en Tanjiro, que també s’emociona, perquè en certa manera els veu al mateix temps que l’espectador, fent servir el seu sentit de l’olfacte paranormal.
Altres records i el cicle de la vida
A la pel·lícula tenim més records que construeixen els personatges. Principalment, la relació amb la força, la violència i l’economia dels moviments per part del pare d’en Tanjiro, i la història familiar dels Pilars dels insectes i de les flors. Són molt significatius —en el cas de la Casa dels Insectes, inconclusos— però no els vull desenvolupar; això ho deixo al lector o a l’espectador.
Voldria, però, fer menció que en la mort dels dimonis es pot veure un altre aspecte metafísic de l’obra: la idea del llegat i la reencarnació. En volums posteriors en tindrem més oportunitat, però aquí ja es reforça la idea que l’amor, la pietat, la tendresa i la defensa són un llegat contra l’oblit i la mort de la falsa vida eterna dels dimonis.
Abans de la pel·lícula, el patró li diu a en Muzan que el dimoni no és res més que el seu moment, que no hi ha connexió amb el temps, la vida, el llinatge ni l’herència, i que res quedarà quan mori. Aquesta és una veritat central de l’obra que ja es venia desenvolupant, que es confirma amb la mort de les Llunes i els records familiars, i que serà cabdal en la culminació narrativa dels personatges i l’epíleg.
Conclusió
Tot això —i perdoneu l’extensió— és per discutir la idea que els records i les memòries resten. Al contrari del que alguns pensen, crec que són la part central de l’obra i el que li proporciona un lligam amb les nostres vides humanes. Altrament, seríem com dimonis: l’espectacularitat del moment sense cap pòsit ni lligam.
AI Engineering, de Chip Huyen, és una obra extensa i de qualitat, però cal entendre quin paper juga en la pràctica professional i en l’aprenentatge d’aquest camp viu que és la creació i la integració de models de llenguatge. Com ja explica la mateixa autora al prefaci, no és un llibre per posar fil a l’agulla: no conté cap tutorial ni recull d’exercicis. Tampoc no presenta els fonaments matemàtics dels models i del tractament de dades, tot i que en alguns capítols ajuda saber àlgebra lineal per entendre la terminologia.
Llavors, què ens ofereix? Al meu entendre, proporciona un tractament metòdic dels principals aspectes de l’enginyeria d’IA:
Què és un model fundacional
Com els avaluem
Com els ajustem a les nostres necessitats- amb enginyeria de prompts (prompt engineering), afinament (fine‑tuning), quantització o RAG, entre d’altres-
Com les dades influeixen en el seu comportament
Com podem optimitzar el seu rendiment
Quins mecanismes de retroalimentació ens permeten iterar i millorar els models i les integracions
És a dir, un cop fetes les presentacions del tema, els diferents capítols comprenen el cicle complet de l’enginyeria: definir el problema, explorar solucions, avaluar els resultats i iterar.
Què aporta a gent com jo
Una primera lectura d’aquest llibre ens situa en el context de la disciplina i en el llenguatge compartit pels professionals. Podrem entendre de què parlen i quins reptes afronten. També ens ajuda a saber si, més enllà d’interessos crematístics, és quelcom a què ens agradaria dedicar-nos professionalment.
L’aparell crític -ple de referències modernes i clàssiques- i una segona lectura detallada ens presenten un cosmos farcit de reptes i d’eines especialitzades. Aquest univers, però, caldrà explorar‑lo fora del llibre. Ja hem dit que és una porta i no un manual. I és natural que així sigui, perquè sempre cal fer compromisos literaris per qüestions d’economia de temps, d’espai i d’audiència.
Des del punt de vista pràctic immediat, com a usuari de LLM que fa servir els models per discutir plantejaments i textos tècnics, he obtingut idees per redactar millors prompts i per rebre millors comentaris per part dels models. En aquest sentit, els capítols sobre l’avaluació de models entre si i sobre l’enginyeria de prompts són de gran ajuda.
Més enllà d’aquests aspectes d’alfabetització en IA i d’alguns petits consells, com a enginyer de programari que els fa servir però que no té com a objectiu desenvolupar aquests sistemes, penso que un contingut més pràctic seria de més ajuda.
Recomanació final
En resum, recomanaria AI Engineering a enginyers i equips de producte que necessiten una visió de conjunt per dissenyar integracions de LLM amb criteri. És especialment útil per establir un llenguatge comú i marcs d’avaluació abans d’invertir en solucions concretes. Si, en canvi, busques receptes pas a pas, guies de desplegament o codi, caldrà complementar-lo amb tutorials i documentació orientada a la pràctica.
Molly, són tres mesos sense tu que semblen una eternitat. Sóc fidel a la paraula que et vaig donar quan ens acomiadàvem: mai he deixat de pensar en tu, i les teves fotos són les espelmes que em recorden la teva presència i com vam gaudir de la vida.
Dissabte vaig anar al restaurant Vrutal. Era al meu radar – les xarxes socials i la premsa especialitzada m’invitaven a gaudir-ne – però la seva ubicació a la banda costanera de la Rambla del Poblenou feia difícil encabir-ho dins els meus plans de cap de setmana. Aquest «m’agradaria però no em va bé» es va acabar amb l’obertura del seu local a l’esquerra de l’eixample. Ara era part del paisatge dels retorns a casa pel carril bici del carrer Diputació i no hi havia excusa per no anar-hi.
Vrutal es tracta d’un restaurant vegà on les hamburgueses són el protagonista indiscutible. Aquestes hamburgueses, que podem anomenar gurmet o premium, formen l’eix de l’experiència. S’acompanyen de patates fregides, o amanida a canvi d’un suplement, i són de mida generosa. Els complements a la part central els trobem en forma d’entrants i de postres.
La nostra comanda
Un cop assegut i examinat el menú, ens vam decidir per uns nachos per a compartir i dues hamburgueses.
El Nachos, tot i ser bons, no destacaven. Donat el seu preu i la competència- els millors nachos vegans que he tastat són a l’Azul Frida– no els tornaríem a demanar. Crec que guanyarien si es millorés la viscositat i intensitat del formatge i s’hi afegís més mongetes negres. També faltava un substitut de la salsa agre. El guacamole era bo, i els totopos de millor qualitat que els típics de bossa. En resum, els vam gaudir, però no per repetir-ho.
Amb les hamburgueses, però, l’experiència va ser excepcional. Jo vaig demanar la Banh Mi. La proteïna és tofu marinat i l’acompanya salsa satay, kimchi, maionesa, i ruca. El kimchi era deliciós i combinava perfectament; el picant era adaptat al gust local- no gens excessiu- i oferia plenitud a la boca. Totalment recomanable.
La Helen va demanar la Blind Date. L’eslògan de venda al menú és «No la pots distingir d’una burger de carn». I cal dir que no exageren. No és cap invent culinari com la que jo vaig demanar, però sí és una magnifica hamburguesa gurmet: saborosa, contundent i que et deixa totalment satisfet amb la tria.
Veredicte
És un restaurant on hi tornarem: volem tastar la resta de les hamburgueses. Les racions són suficients com per atipar amb un únic plat, de manera que la pròxima vegada només demanarem principals. El recomano a aquells que volen menjar tex-mex deliciós amb pressupost de 20 EUR per persona.
Per acabar, també tenim a la nostra llista els seus pastissos. Aprofitant que és de camí a casa, crec que en prendrem alguna tarda per berenar. Quan ho fem, afegiré una addenda a la publicació amb les meves impressions.
Un dels petits desafiaments de treballar a Microsoft és que no tinc experiència prèvia en C#. Només com a lector de codi a Travelport, però mai com a autor. Per fortuna, aquest llenguatge és de la família de C, amb influències, i també influenciant, llenguatges com ara TypeScript. Això em permet comprendre, a alt nivell, què hi passa. És com llegir un text en italià sabent català: te’n fas una idea prou acurada del que està passant.
Aquesta comprensió et permet surar, però no avançar ni ser un factor que contribueixi positivament a la productivitat de l’equip. Per sumar, es necessita domini i fluència en el llenguatge, i conèixer l’ecosistema .NET, que és el principal entorn on es desenvolupa el programari en C#.
A Déu gràcies, un dels magnífics avantatges de treballar a Microsoft AI és que tots els enginyers tenim preaprovada la subscripció a O’Reilly, amb accés lliure al seu fons editorial. Allà he pogut trobar un llibre excel·lent del qual us vull fer cinc cèntims i recomanar-ne la lectura:
El llibre pressuposa els coneixements bàsics de desenvolupament de programari, com ara la gestió de fluxos, les variables, la iteració o la programació orientada a objectes. Partint d’aquests coneixements, presenta com es materialitzen aquests conceptes —així com les particularitats del llenguatge pel que fa als tipus, a la herència i a la delegació, per citar alguns exemples— tot seguint el fil conductor d’una aplicació de terminal.
El llibre no escatima en detalls sobre C#: és minuciós i va al detall quan tracta els fonamentals de format, coerció, extensions de tipus o publicació d’artefactes. També introdueix els últims estàndards de notació disponibles des de les darreres versions del llenguatge. És una excel·lent referència que val la pena tenir a mà quan es treballa.
Un cop presentat el nucli del llenguatge, s’avança cap a .NET. El focus passa a les aplicacions web, que serveixen a l’autor per introduir Blazor, ASP.NET, Entity Framework o LINQ. El desenvolupament web és prou extens com per merèixer un o diversos llibres especialitzats, però el que es presenta aquí és suficientment bo com per permetre posar-se mans a l’obra en aplicacions existents.
És un llibre que, per a perfils com el meu —programadors amb experiència en altres tradicions—, aporta un gran valor. Sincerament, crec que la part dedicada al llenguatge està ben estructurada i és exhaustiva, essent un excel·lent material de referència per a consultes del dia a dia. En resum, un magnífic llibre.
La Kiwi era la conilleta amb qui vaig conviure durant set anys. Primer en parella i, després, un cop separat, sols ella i jo durant cinc anys. El nostre vincle era fort, especialment durant aquest període final. Avui us vull explicar la seva història.
Orígens
La seva història comença com la de molts altres animals. La Meritxell, la meva parella d’aleshores, volia un conill. Jo no hi era, però em va explicar que la Kiwi —nascuda el 15 de març de 2012— era la més petita de la seva camada. També que semblava una mica aïllada dels altres. Això, juntament amb la seva gran bellesa, la va fer decidir-se a portar-la a casa.
La Kiwi, que inicialment havien sexat incorrectament com a mascle, era dolça. No m’ho imaginava, però els conills són animals que cerquen el contacte amb els seus referents, i vam establir un vincle ben aviat. Aquest vincle s’aniria enfortint amb el temps, que —contra tot pronòstic— va ser relativament llarg. Dic “contra tot pronòstic” perquè, als pocs mesos de convivència, la Kiwi va patir una complicació de salut que gairebé li costa la vida.
L’enterectomia de Kiwi
La nit de l’1 d’octubre de 2012, la Kiwi mostrava un comportament estrany. S’amagava i es feia pipí a sobre, dues conductes totalment anòmales. També rebutjava el contacte. Li vam notar un petit bony a l’abdomen, cosa que ens va fer contactar amb un veterinari d’urgències. Al matí següent, un cop revisat el cas, les notícies eren esgarrifoses: un tros d’intestí havia sortit per un forat a la musculatura abdominal, i era molt probable que hi hagués necrosi. La Kiwi s’enfrontava a una cirurgia a vida o mort, amb un pronòstic molt incert: extirpar quinze centímetres d’intestí mort i empalmar-ne els segments sans.
Cal ser molt explícits: és una operació extremadament complicada en conills, i l’equip no coneixia cap cas d’èxit. Però, donada la joventut de la Kiwi, el risc era millor que la certesa d’una eutanàsia.
L’equip de Vetex, i l’Iñaki en particular, van aconseguir l’impossible: l’operació va ser un èxit. Des d’aquell moment, i fins al seu últim dia, van ser el nostre veterinari de referència per a exòtics. Sempre els agrairé les cures que li van proporcionar. Sense ells, la Kiwi no hauria superat altres episodis greus, com una pneumònia per aspiració, ni hauria viscut set magnífics anys.
Convivint plegats
Un any i mig després de l’operació, la meva relació de parella es va acabar i vaig anar a viure sol. Al cap de dues setmanes, la Kiwi ja era amb mi. La nova parella de la meva ex tenia un gos, i la convivència entre gossos i conills pot ser complicada.
El nostre vincle, que ja era molt fort, es va fer encara més intens. La Kiwi vivia lliure a la meva habitació. La seva gàbia encaixava perfectament al marc de la porta, i aquell era un espai segur, sense cables, on podia estar mentre jo era fora. Quan hi era, ella aprofitava per estirar-se al meu costat i fer-me petons. Amb un sentit innat de la justícia, exigia torns: jo et llepo, tu m’acarones. Si no ho respectava, primer m’unglejava amb les urpes, i si insistia a ignorar-la, em feia una petita mossegada.
Era molt afectuosa. Quan la força de la joventut encara l’acompanyava, s’enfilava al sofà per festejar. També, al matí, pujava d’un bot al llit per despertar-me: per ella, ja era hora de començar el dia.
I com n’era, de juganera! Movia la seva pilota d’un costat a l’altre del menjador copejant-la amb el musell. Qualsevol novetat —una capsa, unes mànigues de roba neta, una sabatilla— era motiu d’alegria i diversió.
Una font d’alegria per a tota fera, també per als humans, és el menjar. La Kiwi era golafre. L’escarola, el pinso, i sobretot el plàtan, eren la seva perdició. No se’n pot abusar, i per això era tan especial veure com apareixia del no-res per pidolar quan sentia el calaix de les verdures o ensumava la banana. Era, de fet, el meu “canari a la mina”: si no venia, era que alguna cosa no anava bé.
Els desafiaments
No tot van ser flors i violes. Els conills són animals delicats que necessiten cures veterinàries especialitzades i una dieta estricta: molt fenc, verdura verda fibrosa i una mica de pinso. Les èpoques de muda són especialment perilloses, ja que poden patir episodis d’estasi intestinal potencialment mortals si no es tracten amb medicació per a la motilitat, laxants i antibiòtics. La Kiwi, segurament per les cicatrius de l’enterectomia, n’era especialment vulnerable. Vam superar nombrosos episodis al llarg de la seva vida. Per fortuna, la coneixia perfectament i podia detectar de seguida quan alguna cosa no anava bé.
Quan s’enfronten malalties, la companyia dels qui ens estimen ajuda a gestionar el patiment. També en els animals. Per això, de vegades, dormia a terra amb ella. Això la consolava i la feia estar més activa.
Els últims dies
Tantes malalties ens recorden que, de vegades, vivim a crèdit. Sobretot quan superem cirurgies complicades que ens regalen un temps extra. Si hi afegim altres condicions, com l’E. cuniculi, aquest crèdit s’esgota ràpidament.
El març del 2019, vaig observar que la Kiwi tenia dificultats per caminar. No feia prou força a les potes del darrere per moure’s pel parquet. Al veterinari s’hi van afegir altres símptomes: pèrdua de pes, dolor crònic i degradació de la funció renal. Amb l’experiència dels anys, com ara amb la Molly, sabia que això solia indicar que s’acostava el final. Però no va ser així encara, i pensava que ens quedava més temps plegats.
Per ajudar-la, vaig fer adaptacions a casa. Amb catifes i tèxtils, podia caminar i jugar de nou. Amb un petit coixí, pujava a la gàbia per fer les seves necessitats. També vaig afegir un matalàs per passar algunes nits amb ella, ja que ja no podia pujar al llit. Tot i les cures, el rellotge avançava i la Kiwi dormia cada cop més: s’anava apagant.
El tres de juliol la vaig ingressar de nou a Vetex. Dinant a casa dels pares el quatre de juliol de 2019 vaig rebre una trucada on l’Iñaki em deia que la Kiwi, malauradament, havia mort.
Del llarg dol a l’alegria del record
La mort de la Kiwi em va afectar profundament. Va empitjorar molt l’ansietat que patia aleshores. Juntament amb la mort de la Molly, ha estat un dels moments més durs de la meva vida.
Tot i que ja sortia amb la Helen, el meu dia a dia era amb la Kiwi, i la seva absència va obrir un pou d’una fondària immensa. Amb els mesos, i gràcies també a que la Perla va començar a passar més temps amb mi mentre la Helen viatjava, la tristesa es va anar alleugerint. Com sol passar, ara la recordo amb amor, gratitud i alegria pel temps que vam viure plegats.
T’estimo Kiwi.
Extres
Adjunto alguns homenatges addicionals que vaig poder fer a la meva Kiwi.
Cristian Lorenzo: Codi i Poesia 