Cristian Lorenzo: Codi i Poesia

Recordo com la Helen em va mostrar la seva fotografia: “És preciosa, la vull adoptar”. I així començava tot, ara fa gairebé cinc anys.

La Molly era una gosseta de quatre anys, nascuda el 26 de març de 2016. Sense arribar al maltractament, els seus tutors no la cuidaven com calia ni li oferien el caliu que necessitava. Una protectora va mediar, i així és com la Molly va començar a cercar una nova família.

Per fortuna nostra, uns adoptants la van rebutjar pel seu aspecte. Beneits! La Molly era preciosa, de color canyella daurada i ulls foscos plens de vida.

A l’agost de 2020 ens vam conèixer en persona. Primer tots sols, i després amb la Perla, la seva germana. Sense dubtar-ho, la vam adoptar, i des del 28 d’agost era oficialment membre de la nostra família.

La Molly s’adaptà perfectament a la nostra llar. Jugava, feia i demanava atencions, gaudia de la vida. Però alguna cosa no acabava d’anar bé. El que va començar com una afecció a la pell va avançar cap al dolor i, a l’octubre de 2021, li van diagnosticar leishmània.

El tractament va ser molt dur per a la Molly. La por de rebre els injectables la feia tremolar, es feia pipí, patia… Però el resultat va ser extraordinari. La gosseta tranquil·la ara era més activa i feliç, un punt desvergonyida i tot. Els controls, amb els seus petits ensurts, eren positius. La Molly controlava la seva malaltia i tenia de nou un futur per viure plegats.

I vull parlar d’aquest futur. Quina joia de futur que vam viure. La Molly era matinera; tan bon punt eren les sis del matí, s’apropava al llit i, tot d’una, hi saltava i em feia molts de petons —no es cansava. Jo, aleshores, m’aixecava mentre ella seguia al llit. Quan preparava el dejuni, en obrir la crema de cacauet, escoltava el repicar de les seves ungles amb el terra. La Molly sempre hi era, esperant el seu trosset de pa.

En tornar del gimnàs, ella prenia la seva medicina. Molt obedient, l’esperança de rebre un regalet feia que se les empassés i sortís com un cavall cap a la cuina a demanar el seu premi.

Després fèiem una passejada tots tres. Quin caràcter! Ella sempre volia anar on sabia que hi havia herba i terra, i es posava ben plantada per aconseguir-ho. Tornàvem a casa, on demanava de nou un regalet per la feina feta.

Els dies que treballava a casa, la Molly jeia sempre al meu costat, a un braç de distància per rebre una carícia. Quan en volia més, no dubtava a pujar al llit i bordar perquè hi anés. Allà s’hi estirava, gratava el matalàs i festejava. També, si em veia anar al dormitori, s’aixecava, em seguia i s’enfilava al llit. Aquestes carícies i petons eren el seu joc preferit… I també el meu.

Els dies que hi treballava fora, l’alegria era una altra: escoltar les seves cabrioles quan obria la porta.

I així anaren passant els mesos i anys, sense més que gaudir de la vida.

A l’abril de 2025, però, hi va haver un canvi. No en les ganes de viure ni en la joia del dia a dia; era el seu pes. En menys de dos mesos, la Molly s’havia aprimat molt i els seus ronyons començaven a fallar. La leishmània reclamava el temps guanyat, però no volíem retornar-li’l. El tractament no acabava de rutllar, però ella era feliç i va recuperar gairebé un quilo. Teníem esperança i, de sobte, el dimarts 13 tot va canviar. El dia, que va començar com de costum amb la Molly fent una ullada per pujar al llit, va fer un gir radical i vam haver d’ingressar-la a l’hospital. Les notícies, lluny de ser positives, tampoc eren una sentència. Encara hi crèiem. Les següents 24 hores, però, van ser de pura tristor i, a les vuit de la tarda del 14 de maig de 2025, la Molly ens deixava per sempre.

No hi ha paraules per explicar aquesta angoixa. La culpa, la tristor, l’inesperat i la buidor… Saber que ja no hi haurà més dies en què l’alba brilli amb els seus petons. Tinc una ferida al cor que sagna plors.

Vull, però, que hom sàpiga que la Molly va ser fins al final una gossa alegre i feliç. Que la seva vida cal celebrar-la amb joia, que sóc un home afortunat per haver-la conegut i compartit cinc anys de les nostres vides.

Et trobo i sempre et trobaré a faltar.
T’estimo de tot cor, Molly.