Cristian Lorenzo: Codi i Poesia

Canvio de feina, que no de professió. Han estat quatre anys a Travelport dels quals vull reflexionar avui.

Els inicis: Aprenent la cultura i els fonaments de Travelport

La meva arribada a Travelport em va situar a l’equip de fonaments, on érem els responsables de l’entorn que habilitava la nostra arquitectura de micro-frontends i les eines de desenvolupament.

De seguida, vaig observar que la meva perspectiva sobre els tests de programari partia d’una cultura molt diferent. Jo aportava una pràctica molt minuciosa i de baix nivell. Si bé això pot oferir bones mètriques sintètiques de qualitat de codi a baix cost, em vaig adonar que no feia el pes en dos punts fonamentals per a un programari de qualitat:

• El programari existeix per resoldre problemes. Aquests problemes els hem de descriure a un nivell alt, el que anomenem acceptació o validació, amb un llenguatge adequat que permeti a tothom entendre què fem i per què. Els propis tests, amb un llenguatge de domini ben definit, són la porta d’entrada per a aquesta comprensió.
• Un bon programari ha de ser fàcil de canviar. Tests massa minuciosos o de molt baix nivell tendeixen a afegir rigidesa sense definir correctament el problema. Tampoc no conviden a formalitzar de manera precisa les condicions de contorn.

Entendre aquests punts va ser la lliçó principal d’aquest període, un aprenentatge que encara m’acompanya i guia la meva manera d’enfocar el desenvolupament.

La gran oportunitat: ser Tech Lead

Després d’un any a Travelport, va arribar un moment clau: em van oferir ser Tech Lead d’un nou equip. Va ser, sens dubte, un repte capital en la meva carrera professional.

El domini que ens van assignar era molt agraït, amb poques dependències externes, cosa que ens va donar una gran llibertat i autonomia. Això ens va permetre consolidar l’equip sense friccions i ser, en molts aspectes, un exemple de bon fer dins l’organització.

L’ampliació del domini: Complexitat i aprenentatge de la indústria del viatge

Al cap d’uns mesos, els canvis organitzatius van portar una nova fase: el nostre equip va rebre la responsabilitat de la part final del flux de venda. Aquesta ampliació del domini va significar una immersió profunda en la complexitat de la indústria dels viatges.

Aquí, els reptes tècnics eren aïlladament més simples, però la seva implementació sovint es tornava complexa. Les regles de negoci específiques del sector (per temps i aerolínia, per exemple) i les múltiples dependències amb sistemes que no sempre tenien una consistència transaccional obligaven constantment a negociar l’amplitud i les fites dels nostres desenvolupaments. Va ser un aprenentatge molt valuós sobre com coordinar-se amb diferents actors, oferir opinions honestes i proposar alternatives que combinessin el desig amb el possible.

Algunes frustracions: Competir amb la mà lligada

En l’espai dels aprenentatges menys dolços, hi ha el de perseverar tot i la creixent sensació de competir amb la mà lligada a l’esquena. Aquesta percepció s’acompanyava sovint d’una idea constant de temps que s’esgotava, de finestres d’oportunitat que es tancaven.

Aquesta situació venia de diversos fronts. D’una banda, la incompatibilitat entre APIs existents sovint complicava la integració i el desenvolupament. A això s’hi sumava l’organització en “sitges”, sense una estructura vertical completament centrada en el valor que oferíem als clients finals. Això generava un problema major: que els entregables no estaven alineats, de manera que, fins i tot gestionant correctament les dependències, el resultat final no sempre servia al propòsit del punt de venda. A més, vam trobar-nos amb una tendència a prioritzar funcionalitats accessòries o de “nínxol”, fins i tot quan els fonaments del producte no estaven totalment resolts.

Als últims mesos, els canvis d’organització- incloent un ERO- van provocar l’aturada d’iniciatives i necessaris canvis de prioritats. La realitat del negoci, que és el fonament últim del que fem i que ens separa de l’enginyeria amateur, ho exigeix, però això no ho fa menys desagradable.

Els últims temps: Un tancament agredolç i noves aventures

Aquests últims mesos han estat particularment intensos i, en molts sentits, agredolços. Davant la incertesa d’un ERO, vaig començar a buscar activament noves oportunitats. Afortunadament, aquest procés ha fructificat, i aviat m’embarcaré en un nou projecte professional.

Però aquesta etapa de transició ha estat profundament marcada per una pèrdua personal immensa: la mort de la meva gossa, la Molly. Ella era part de la família, una companya incondicional. Aquesta trista circumstància ha fet que els últims dies a Travelport hagin estat molt més difícils del que m’hauria agradat.

Lamento profundament no haver pogut fer un últim “regal” als meus companys. El meu desig era solucionar un problema tècnic final, una darrera tasca que ajudés a desbloquejar feina i els facilités la continuïtat. Vull que sàpiguen que, tot i el meu silenci obligat en aquells moments, els porto al cor i agraeixo profundament cada moment compartit, cada aprenentatge i cada suport rebut durant aquests quatre anys.

Sense cap mena de dubte, ha estat una experiència globalment molt positiva, una part central de la meva carrera, i un col·lectiu en el qual m’he sentit extremadament valorat.