Us comparteixo un petit escrit on reflexiono de com els gossos, tot i semblar que la son és a cada fibra del seu cos, en realitat són sempre alerta. I com aquest instint canvia, de la por a l’estat salvatge, a la cerca d’estima dins la llar.
---
El sol que pel vidre fila,
broda a terra una manta d'or.
Hi jeu a sobre, en pau respira,
amb ulls tancats, tranquil·la dorm.
---
Nariu inquieta, ensumo teca?
Rampell d'orella, una bosseta?
La gossa mira, el pit aixeca,
la cua balla, el pas enceta.
---
Ara que ets a la carranxa,
Molly digues de tot cor,
si és descans o galivança
quan t'estàs al teu repòs.
---
Mai no dormo, sempre alerta,
Sóc un gos entre dos mons,
No per fam o per temença,
Ans ansio els teus petons.
---
Sobre el text
Aquesta és la primera versió d’un poema que fa temps que em ronda pel cap. Elaborar-lo ha estat un procés laboriós i llarg, però el temps que s’hi dedica és sempre la suma de la intenció —honorar la meva estimada Molly— i la destresa. I clar, d’una en sobra i de l’altra en falta! Fora bromes, ha estat un procés divertit i agraït, ja que tota la imatgeria té el seu fonament en la memòria de la vida en comú amb la Perla i na Molly.
Crec que encara cal polir-lo, potser revisar la musicalitat del text i provar altres mètriques o metàfores. Però també veig que, per ser una primera versió, ja està en un estat que paga la pena compartir.
Cristian Lorenzo: Codi i Poesia 
Deixa un comentari