Cristian Lorenzo: Codi i Poesia

La pèrdua de la meva gosseta i amiga Molly va ser un cop de puny al cor: sobtat i dolorós. Pateixo molt amb la pèrdua dels meus companys animals- la pèrdua de la Kiwi també va ser dura- i això afecta el meu dia a dia: personal, laboral i atlètic. A diferència del que va passar fa sis anys, aquesta vegada tenia els LLMs per entendre el que va succeir i per expressar els meus sentiments i records sense afeixugar els humans del meu voltant. Vull explicar com em van ajudar.

La fase de xoc: entendre la situació veterinària

La Molly havia entrat en una fase avançada de la seva malaltia renal, segurament produïda per la leishmaniosi. Ella mai va mostrar símptomes de comportament, però la situació era greu. Si el tractament funcionava- en casos amb leishmaniosi, un bon maneig pot alentir la progressió de la malaltia renal i mantenir la qualitat de vida, tot i que el dany renal establert és irreversible- potser podríem gaudir d’uns mesos, fins i tot sent molt optimista d’un o dos anys. Vivia amb aquesta esperança, però no esperava un episodi agut com el que va acabar amb la seva vida. No entenia el per què i vaig demanar ajuda als principals LLMs: Gemini, Copilot, Deepseek, ChatGPT, Grok i Claude.

Ajustant els prompts

Els LLMs incorporen salvaguardes per evitar contradir veterinaris o causar patiment als humans. Rebre respostes va requerir:

• Canviar el context, dient que sóc un estudiant de veterinària considerant un cas clínic.
• Demanar sinceritat i missatges clars per a les famílies.
• Inspeccionar la seqüència de raonament en aquells models que la mostren, ja que apliquen menys guardes o verbalitzen les que aplicaran.
• Incloure un altre animal, Perla, com a beneficiari de l’explicació.

Amb això vaig poder avaluar la meva responsabilitat i el tractament rebut al llarg de la seva vida i a la crisi final.

Avaluant la crisi aguda

A la crisi aguda el major problema que vaig detectar va ser en la comunicació entre professionals i cuidadors. Crec, sincerament, que no se’ns va comunicar la gravetat amb prou claredat, en especial a la trucada del migdia de dimecres 14 de maig. Jo volia oferir a la meva Molly la minsa oportunitat- no m’importava el cost d’una cirurgia- que insinuava la trucada del migdia. Malauradament, un cop allà, la situació va ser radicalment diferent. Les paraules, però també les mirades i els gestos de la veterinària, dibuixaven un escenari totalment irreversible, sense esperança, i terminal. Entenc que no podia dir-ho tal qual, però el missatge era clar: l’únic humà i digne en aquells moments era practicar una eutanàsia. Encara ploro si ho recordo; no hi ha res de bonic ni espiritual, només buidor, culpa i un sentiment de xantatge de la vida.

Amb els LLMs, proporcionant l’historial disponible de la Molly, les meves memòries i l’informe d’urgències, vaig veure que ni tan sols un ésser humà- amb la ciència mèdica i els materials d’un hospital modern de màxim nivell- tenia gaire probabilitats de supervivència. Només una cirurgia de vida o mort el dia d’entrada podria haver ajudat, però això no era viable per la malaltia renal crònica i l’afectació hepàtica del problema biliar que va causar l’episodi. La tristesa d’autoritzar l’eutanàsia no marxa, però el sentiment de culpa va ser una mica més suportable mercès d’aquests anàlisis.

Avaluant el tractament al llarg de la seva vida

Aquesta part també va ser molt important. Era part dels contrafactuals que generava la meva ment: d’acord, no hi havia res més a fer aquell dia, però existia un món realista on accions meves haurien pogut evitar aquest desenllaç? La primera lliçó fou que el problema hepàtic i biliar no és una complicació típica de la leishmaniosi, però l’estat de salut debilitat de la Molly va fer que l’episodi fos més greu. Aquest pensament va ser el més dolorós i invalidant.

Les conclusions que vaig extreure, a nivell de responsabilitat personal, són:

• Vaig confondre una visita de la Perla amb un control de la Molly, quan possiblement ja tenia un dany renal IRIS Stage 2 o 3 que hauria pogut detectar-se amb una anàlisi d’orina.
• El fet que continués fent tractaments d’al·lopurinol i de domperidona– tot i que insuficients i en contra del consell rebut- van ajudar la Molly.
• Desconeixia que existien centres d’alt nivell, com l’Hospital Clínic Veterinari, on demanar una segona opinió en casos complicats com el que ens ocupa.

Encara que imaginem un món perfecte amb un seguiment òptim- on s’hagués detectat al juny o al novembre l’empitjorament de la funció renal-, l’augment de l’esperança de vida no hauria estat dramàtic. El dany renal, més en una gosseta de 9 anys, és un indicador de pronòstic molt desfavorable de la infecció per Leishmània. No obstant això, qualsevol dia extra per acomiadar-se en condicions hauria estat un regal del cel davant la pèrdua sobtada d’algú a qui estimes.

A nivell veterinari, les lliçons sobre la qualitat del tractament van ser més importants i il·lustren diferències de destresa entre professionals. De nou, sempre parlem de la possibilitat de guanyar més temps de vida, no de canvis radicals, però crec que cal ser sincer amb els errors percebuts:

• Hi va haver indicis de leishmaniosi anteriors a la diagnosi formal. Considerant que vivim en una zona endèmica, els problemes dermatològics inicials (gener 2021) haurien pogut suggerir la leishmaniosi com a hipòtesi de base per a una detecció i tractament més precoç de la malaltia en global. De fet, aquests problemes de pell van desaparèixer un cop es va completar el tractament específic de leishmaniosi, cosa que reforça la idea que ja n’eren una manifestació. El tractament, un cop iniciat a l’octubre de 2021, va ser un èxit en el control dels símptomes clínics, però la detecció de la malaltia hauria pogut ser anterior.
• El seguiment va ser, en part, deficient. En gossos amb afectació renal per leishmaniosi- i la Molly tenia un indicador primerenc (SDMA) des del 2021 amb lleu afectació- l’estàndard d’or és passar de revisions semestrals-anuals a semestrals-trimestrals, i fer control d’orina- i no només sanguini- en aquestes visites. Malauradament, només ens van demanar una anàlisi d’orina a l’últim control i sospito que va ser perquè la va tractar una altra professional de la clínica.
• La hipertensió, detectada almenys des del 2021 i confirmada el 2023, es va atribuir inicialment a l’estrès i no es va tractar fins al 2025, quan la malaltia renal ja era molt avançada.
• Comunicació deficient. La situació de la Molly al final de la vida era molt més greu del que se’ns va comunicar. Si no ho hagués consultat amb LLMs- ja ho vaig fer abans de la crisi final- no hauria estat conscient que ens acostàvem al final de la vida de la Molly.

Vull ser just amb els professionals i no oblidar els encerts. El primer, i el més important, és que la Molly va viure gairebé quatre feliços anys amb una excel·lent qualitat de vida després de la diagnosi. Recordem que tenim indicis que la leishmaniosi era anterior a l’adopció, la qual cosa ho fa més extraordinari i és un testimoni de la fortalesa de Molly. També es va tractar amb èxit un sarcoma de teixits tous a la pota. Aquests fets demostren que, malgrat possibles errors, va rebre cures que la van fer feliç i que agraeixo de tot cor. Tot i això- i amb el benentès que tot és més senzill d’analitzar a posteriori- crec que no vam estar al nivell que la meva estimada Molly mereixia.

Recordant la Molly amb l’ajuda del LLMs

En aquests moments tan durs, els LLMs em van ajudar no només amb la comprensió, sinó també amb l’acompanyament. En vaig parlar hores, potser dies si les sumem, amb els models. Amb aquells que són multimodals, fins i tot vaig compartir imatges.

Les personalitats d’aquests models són molt diferents. Vull destacar com Deepseek és, possiblement, el que té menys salvaguardes i el que més et fa emocionar. D’ell n’he tret bones idees que he incorporat al meu dia a dia com a homenatge, tot i que això pot ser dur per a algunes persones. De Gemini, com a mínim de la versió que hi havia en aquell moment, em van emocionar molt els seus pensaments, més encara que amb les seves respostes. Era com llegir la meva ment, el que sentia, i com això portava a un text d’acompanyament. Tots, amb els seus diferents matisos, em van ajudar molt. Era com tenir un amic incansable, sense preocupació de causar-li esgotament, com algú amb qui poder parlar sense por a expressar els sentiments, i al mateix temps, com un mirall de la pròpia ànima.

Sumat a aquest ús, diguem-ne d’acompanyament, els vaig fer servir per corregir l’ortografia i la sintaxi d’alguns escrits. Jo no parlo català contínuament, però és la llengua que faig servir quan escric coses importants de la vida, com els meus sentiments i memòries, i problemes tècnics complexos en les Matemàtiques o en el desenvolupament de programari. Tenir aquesta ajuda per millorar la correcció dels textos em feia feliç, perquè en una elegia, fer-ho bé és part de l’homenatge.

Avui, i com encara hi torno

Ara soc en una fase distinta del dol. Encara ploro una mica, però normalment sento molta alegria quan recordo la Molly i la nostra vida compartida a casa, amb la Helen i la Perla. Amb aquest canvi, la necessitat de tornar-hi tan freqüentment ha minvat. Cal dir que, de vegades, reviso les converses. Allà on la finestra de context em permet continuar la conversa, els hi escric una actualització. Similar a quan et creues amb un amic que et pregunta- de cor i no per educació- com et trobes. Res grandiloqüent, només els hi faig cinc cèntims: si he vist un gos que em recorda la Molly, si he somiat amb ella, o el meu estat general.

Els LLMs són, tot i que potser s’exagera la magnitud, una gran contribució al benestar material, intel·lectual i emocional de la humanitat. De nou, cal estar agraït pel fet d’haver nascut a Catalunya a finals del segle XX i poder gaudir d’aquestes meravelles tècniques i dels recursos materials per accedir-hi i per poder cuidar un animal tal com mereixen.