En homenatge a Kiwi, sis anys sense tu

La Kiwi era la conilleta amb qui vaig conviure durant set anys. Primer en parella i, després, un cop separat, sols ella i jo durant cinc anys. El nostre vincle era fort, especialment durant aquest període final. Avui us vull explicar la seva història.

Orígens

La seva història comença com la de molts altres animals. La Meritxell, la meva parella d’aleshores, volia un conill. Jo no hi era, però em va explicar que la Kiwi —nascuda el 15 de març de 2012— era la més petita de la seva camada. També que semblava una mica aïllada dels altres. Això, juntament amb la seva gran bellesa, la va fer decidir-se a portar-la a casa.

Kiwi, de petita, a les mans de Meritxell. Hi cap sencera.

Kiwi a la seva gàbia, el primer dia a casa. Mira a càmera amb ulls dolços.

La Kiwi, que inicialment havien sexat incorrectament com a mascle, era dolça. No m’ho imaginava, però els conills són animals que cerquen el contacte amb els seus referents, i vam establir un vincle ben aviat. Aquest vincle s’aniria enfortint amb el temps, que —contra tot pronòstic— va ser relativament llarg. Dic “contra tot pronòstic” perquè, als pocs mesos de convivència, la Kiwi va patir una complicació de salut que gairebé li costa la vida.

L’enterectomia de Kiwi

La nit de l’1 d’octubre de 2012, la Kiwi mostrava un comportament estrany. S’amagava i es feia pipí a sobre, dues conductes totalment anòmales. També rebutjava el contacte. Li vam notar un petit bony a l’abdomen, cosa que ens va fer contactar amb un veterinari d’urgències. Al matí següent, un cop revisat el cas, les notícies eren esgarrifoses: un tros d’intestí havia sortit per un forat a la musculatura abdominal, i era molt probable que hi hagués necrosi. La Kiwi s’enfrontava a una cirurgia a vida o mort, amb un pronòstic molt incert: extirpar quinze centímetres d’intestí mort i empalmar-ne els segments sans.

Cal ser molt explícits: és una operació extremadament complicada en conills, i l’equip no coneixia cap cas d’èxit. Però, donada la joventut de la Kiwi, el risc era millor que la certesa d’una eutanàsia.

L’equip de Vetex, i l’Iñaki en particular, van aconseguir l’impossible: l’operació va ser un èxit. Des d’aquell moment, i fins al seu últim dia, van ser el nostre veterinari de referència per a exòtics. Sempre els agrairé les cures que li van proporcionar. Sense ells, la Kiwi no hauria superat altres episodis greus, com una pneumònia per aspiració, ni hauria viscut set magnífics anys.

Convivint plegats

Un any i mig després de l’operació, la meva relació de parella es va acabar i vaig anar a viure sol. Al cap de dues setmanes, la Kiwi ja era amb mi. La nova parella de la meva ex tenia un gos, i la convivència entre gossos i conills pot ser complicada.

El nostre vincle, que ja era molt fort, es va fer encara més intens. La Kiwi vivia lliure a la meva habitació. La seva gàbia encaixava perfectament al marc de la porta, i aquell era un espai segur, sense cables, on podia estar mentre jo era fora. Quan hi era, ella aprofitava per estirar-se al meu costat i fer-me petons. Amb un sentit innat de la justícia, exigia torns: jo et llepo, tu m’acarones. Si no ho respectava, primer m’unglejava amb les urpes, i si insistia a ignorar-la, em feia una petita mossegada.

Era molt afectuosa. Quan la força de la joventut encara l’acompanyava, s’enfilava al sofà per festejar. També, al matí, pujava d’un bot al llit per despertar-me: per ella, ja era hora de començar el dia.

I com n’era, de juganera! Movia la seva pilota d’un costat a l’altre del menjador copejant-la amb el musell. Qualsevol novetat —una capsa, unes mànigues de roba neta, una sabatilla— era motiu d’alegria i diversió.

Kiwi sota al llit, descansa al costat de la seva pilota.

Una font d’alegria per a tota fera, també per als humans, és el menjar. La Kiwi era golafre. L’escarola, el pinso, i sobretot el plàtan, eren la seva perdició. No se’n pot abusar, i per això era tan especial veure com apareixia del no-res per pidolar quan sentia el calaix de les verdures o ensumava la banana. Era, de fet, el meu “canari a la mina”: si no venia, era que alguna cosa no anava bé.

Els desafiaments

No tot van ser flors i violes. Els conills són animals delicats que necessiten cures veterinàries especialitzades i una dieta estricta: molt fenc, verdura verda fibrosa i una mica de pinso. Les èpoques de muda són especialment perilloses, ja que poden patir episodis d’estasi intestinal potencialment mortals si no es tracten amb medicació per a la motilitat, laxants i antibiòtics. La Kiwi, segurament per les cicatrius de l’enterectomia, n’era especialment vulnerable. Vam superar nombrosos episodis al llarg de la seva vida. Per fortuna, la coneixia perfectament i podia detectar de seguida quan alguna cosa no anava bé.

Quan s’enfronten malalties, la companyia dels qui ens estimen ajuda a gestionar el patiment. També en els animals. Per això, de vegades, dormia a terra amb ella. Això la consolava i la feia estar més activa.

Els últims dies

Tantes malalties ens recorden que, de vegades, vivim a crèdit. Sobretot quan superem cirurgies complicades que ens regalen un temps extra. Si hi afegim altres condicions, com l’E. cuniculi, aquest crèdit s’esgota ràpidament.

El març del 2019, vaig observar que la Kiwi tenia dificultats per caminar. No feia prou força a les potes del darrere per moure’s pel parquet. Al veterinari s’hi van afegir altres símptomes: pèrdua de pes, dolor crònic i degradació de la funció renal. Amb l’experiència dels anys, com ara amb la Molly, sabia que això solia indicar que s’acostava el final. Però no va ser així encara, i pensava que ens quedava més temps plegats.

Per ajudar-la, vaig fer adaptacions a casa. Amb catifes i tèxtils, podia caminar i jugar de nou. Amb un petit coixí, pujava a la gàbia per fer les seves necessitats. També vaig afegir un matalàs per passar algunes nits amb ella, ja que ja no podia pujar al llit. Tot i les cures, el rellotge avançava i la Kiwi dormia cada cop més: s’anava apagant.

Kiwi descansa a un cobrellit estirat a terra.

El tres de juliol la vaig ingressar de nou a Vetex. Dinant a casa dels pares el quatre de juliol de 2019 vaig rebre una trucada on l’Iñaki em deia que la Kiwi, malauradament, havia mort.

Del llarg dol a l’alegria del record

La mort de la Kiwi em va afectar profundament. Va empitjorar molt l’ansietat que patia aleshores. Juntament amb la mort de la Molly, ha estat un dels moments més durs de la meva vida.

Tot i que ja sortia amb la Helen, el meu dia a dia era amb la Kiwi, i la seva absència va obrir un pou d’una fondària immensa. Amb els mesos, i gràcies també a que la Perla va començar a passar més temps amb mi mentre la Helen viatjava, la tristesa es va anar alleugerint. Com sol passar, ara la recordo amb amor, gratitud i alegria pel temps que vam viure plegats.

T’estimo Kiwi.