Cristian Lorenzo: Codi i Poesia

Diumenge vaig tornar al cinema. Aquesta vegada cridat per l’estrena de Guardians de la nit, La fortalesa infinita. Aquest film és la primera de tres pel·lícules que adapten els darrers set volums del manga.

En resum, la part final mostra com el primer dimoni —en Muzan— cau en una trampa del Cos de Matadimonis quan s’exposa per capturar la Nezuko, clau per assolir la immunitat al Sol i, per tant, la immortalitat. Per sobreviure, es refugia a la Fortalesa Infinita, un espai dimensional creat per la màgia demoníaca d’un subordinat (Nakime), que esdevé l’escenari de les confrontacions finals entre el Cos de Matadimonis, les Llunes Superiors i Muzan mateix.

La Fortalesa Infinita, per ser precisos, inclou l’entrada al castell, l’inici de la confrontació amb la Segona Lluna Superior, i els combats complets contra la Tercera i la Sisena Lluna Superior.

El film, un festival d’acció

El film és una meravella visual. L’acció és trepidant, i la manera com els humans perceben els arts de combat —estils de l’aigua, del Déu del foc o de la flor, per citar exemples— és magnífica. Aquesta riquesa de personatges i estils, alguns dels quals només els veiem actuar en aquesta part final de la sèrie, és un dels motius evidents de la popularitat de l’obra. Explica per què una sèrie tancada fa cinc anys encara atrau jovent i és un dels motius recurrents de cosplay a convencions com ara el Manga Barcelona.

La música, els efectes sonors i el doblatge en català contribueixen a una immersió total. La potència del pilar de la roca, el contrast de les respiracions de l’aigua i de la dansa del Déu del foc, o la trepidant lluita de respiracions del tro queden per la història de l’animació. Davant d’aquestes virtuts, així percebudes per la majoria de la comunitat, el film ha estat un èxit de taquilla.

Els records, un recurs narratiu central no sempre comprès

No descobreixo res amb el que he escrit fins ara. Tant és així, que si això fos tot el que tinc a dir, no n’hauria escrit res i només ho hauria compartit en xerrades de cafè. La part que considero central a l’obra —i la que li aporta més profunditat— és potser la menys apreciada, atenent a algunes crítiques i reaccions a la sala de cinema.

Parlo del paper dels records. Guardians de la nit no és només una obra d’acció. És un còmic on els moments de màxima tensió i culminació es trenquen amb memòries dels personatges i de les seves estirps. Sense aquests instants, molts personatges serien només “molons”, i l’obra una més entre tantes amb acció visual potent però zero profunditat narrativa. Grans augments de poder necessaris per sobreviure a la derrota inevitable —com ara la dansa sagrada del Déu del foc o la visió transparent— en són fruit.

Personalment, però, el que més em commou és quan els dimonis recuperen la seva memòria. Darrere de tot manierisme, tic o estil de lluita, hi ha una història humana que el dimoni ha oblidat amb els anys i que només recorda quan està morint.

La mort de la Tercera Lluna Superior: una redempció commovedora

Vull, en el context de la pel·lícula, parlar de la mort de la Tercera Lluna Superior. El que coneixem d’aquest dimoni fins que recupera les seves memòries és com va vèncer el Pilar del Foc, el seu peculiar estil marcial de cops de puny, una estètica curiosa de tatuatges i una obsessió per la força.

Quan s’intercalen els seus records, no interrompem l’acció narrativa; ben al contrari, la doten de significat:

• Els seus tatuatges són la marca d’una joventut de crim per salvar el pare, quan aquest només volia que el seu fill visqués una vida tranquil·la i honrada.
• La manera de lluitar és l’art marcial de la seva nova vida, de la segona oportunitat que va rebre, on l’esperança en el demà i l’amor van transformar la seva existència.
• L’obsessió amb l’honorabilitat de la força prové de com els febles van optar pel verí davant la seva impotència, i de la culpa per no haver salvat el seu mestre i la seva promesa.

Tota aquesta narració és tan commovedora que m’emociono només de recordar-la; és escriure i sentir la humitat als ulls. Em fa identificar-me amb en Tanjiro, que també s’emociona, perquè en certa manera els veu al mateix temps que l’espectador, fent servir el seu sentit de l’olfacte paranormal.

Altres records i el cicle de la vida

A la pel·lícula tenim més records que construeixen els personatges. Principalment, la relació amb la força, la violència i l’economia dels moviments per part del pare d’en Tanjiro, i la història familiar dels Pilars dels insectes i de les flors. Són molt significatius —en el cas de la Casa dels Insectes, inconclusos— però no els vull desenvolupar; això ho deixo al lector o a l’espectador.

Voldria, però, fer menció que en la mort dels dimonis es pot veure un altre aspecte metafísic de l’obra: la idea del llegat i la reencarnació. En volums posteriors en tindrem més oportunitat, però aquí ja es reforça la idea que l’amor, la pietat, la tendresa i la defensa són un llegat contra l’oblit i la mort de la falsa vida eterna dels dimonis.

Abans de la pel·lícula, el patró li diu a en Muzan que el dimoni no és res més que el seu moment, que no hi ha connexió amb el temps, la vida, el llinatge ni l’herència, i que res quedarà quan mori. Aquesta és una veritat central de l’obra que ja es venia desenvolupant, que es confirma amb la mort de les Llunes i els records familiars, i que serà cabdal en la culminació narrativa dels personatges i l’epíleg.

Conclusió

Tot això —i perdoneu l’extensió— és per discutir la idea que els records i les memòries resten. Al contrari del que alguns pensen, crec que són la part central de l’obra i el que li proporciona un lligam amb les nostres vides humanes. Altrament, seríem com dimonis: l’espectacularitat del moment sense cap pòsit ni lligam.