Molly, amiga i companya, avui fa sis mesos que no ets a casa. El món és dels vius i el temps mai s’atura. Seguim endavant, però a cada pèrdua neix una cicatriu al cor. Podem riure, cantar i ser feliços, però la ferida sempre hi és.
No he deixat de recordar-te cada dia ni d’honrar la teva memòria. Els animals no parlen, però transformen la vida. I jo seré testimoni, la teva veu, de la bondat, l’alegria i la bellesa amb què vas omplir la nostra família fins a l’últim dels meus dies.
T’estimo, Molly.
Cristian Lorenzo: Codi i Poesia 
Deixa un comentari