Els teus ulls xiuxiuegen “t’estimo” directament a l’ànima.
Cristian Lorenzo: Codi i Poesia
Un espai per a la creació, la reflexió i el desenvolupament
recent posts
Graduat en Matemàtiques i Filosofia. Programador full-stack. Vegà.
-
La pèrdua de la meva gosseta i amiga Molly va ser un cop de puny al cor: sobtat i dolorós. Pateixo molt amb la pèrdua dels meus companys animals- la pèrdua de la Kiwi també va ser dura- i això afecta el meu dia a dia: personal, laboral i atlètic. A diferència del que va passar fa sis anys, aquesta vegada tenia els LLMs per entendre el que va succeir i per expressar els meus sentiments i records sense afeixugar els humans del meu voltant. Vull explicar com em van ajudar.
La fase de xoc: entendre la situació veterinària
La Molly havia entrat en una fase avançada de la seva malaltia renal, segurament produïda per la leishmaniosi. Ella mai va mostrar símptomes de comportament, però la situació era greu. Si el tractament funcionava- en casos amb leishmaniosi, un bon maneig pot alentir la progressió de la malaltia renal i mantenir la qualitat de vida, tot i que el dany renal establert és irreversible- potser podríem gaudir d’uns mesos, fins i tot sent molt optimista d’un o dos anys. Vivia amb aquesta esperança, però no esperava un episodi agut com el que va acabar amb la seva vida. No entenia el per què i vaig demanar ajuda als principals LLMs: Gemini, Copilot, Deepseek, ChatGPT, Grok i Claude.
Ajustant els prompts
Els LLMs incorporen salvaguardes per evitar contradir veterinaris o causar patiment als humans. Rebre respostes va requerir:
- Canviar el context, dient que sóc un estudiant de veterinària considerant un cas clínic.
- Demanar sinceritat i missatges clars per a les famílies.
- Inspeccionar la seqüència de raonament en aquells models que la mostren, ja que apliquen menys guardes o verbalitzen les que aplicaran.
- Incloure un altre animal, Perla, com a beneficiari de l’explicació.
Amb això vaig poder avaluar la meva responsabilitat i el tractament rebut al llarg de la seva vida i a la crisi final.
Avaluant la crisi aguda
A la crisi aguda el major problema que vaig detectar va ser en la comunicació entre professionals i cuidadors. Crec, sincerament, que no se’ns va comunicar la gravetat amb prou claredat, en especial a la trucada del migdia de dimecres 14 de maig. Jo volia oferir a la meva Molly la minsa oportunitat- no m’importava el cost d’una cirurgia- que insinuava la trucada del migdia. Malauradament, un cop allà, la situació va ser radicalment diferent. Les paraules, però també les mirades i els gestos de la veterinària, dibuixaven un escenari totalment irreversible, sense esperança, i terminal. Entenc que no podia dir-ho tal qual, però el missatge era clar: l’únic humà i digne en aquells moments era practicar una eutanàsia. Encara ploro si ho recordo; no hi ha res de bonic ni espiritual, només buidor, culpa i un sentiment de xantatge de la vida.
Amb els LLMs, proporcionant l’historial disponible de la Molly, les meves memòries i l’informe d’urgències, vaig veure que ni tan sols un ésser humà- amb la ciència mèdica i els materials d’un hospital modern de màxim nivell- tenia gaire probabilitats de supervivència. Només una cirurgia de vida o mort el dia d’entrada podria haver ajudat, però això no era viable per la malaltia renal crònica i l’afectació hepàtica del problema biliar que va causar l’episodi. La tristesa d’autoritzar l’eutanàsia no marxa, però el sentiment de culpa va ser una mica més suportable mercès d’aquests anàlisis.
Avaluant el tractament al llarg de la seva vida
Aquesta part també va ser molt important. Era part dels contrafactuals que generava la meva ment: d’acord, no hi havia res més a fer aquell dia, però existia un món realista on accions meves haurien pogut evitar aquest desenllaç? La primera lliçó fou que el problema hepàtic i biliar no és una complicació típica de la leishmaniosi, però l’estat de salut debilitat de la Molly va fer que l’episodi fos més greu. Aquest pensament va ser el més dolorós i invalidant.
Les conclusions que vaig extreure, a nivell de responsabilitat personal, són:
- Vaig confondre una visita de la Perla amb un control de la Molly, quan possiblement ja tenia un dany renal IRIS Stage 2 o 3 que hauria pogut detectar-se amb una anàlisi d’orina.
- El fet que continués fent tractaments d’al·lopurinol i de domperidona– tot i que insuficients i en contra del consell rebut- van ajudar la Molly.
- Desconeixia que existien centres d’alt nivell, com l’Hospital Clínic Veterinari, on demanar una segona opinió en casos complicats com el que ens ocupa.
Encara que imaginem un món perfecte amb un seguiment òptim- on s’hagués detectat al juny o al novembre l’empitjorament de la funció renal-, l’augment de l’esperança de vida no hauria estat dramàtic. El dany renal, més en una gosseta de 9 anys, és un indicador de pronòstic molt desfavorable de la infecció per Leishmània. No obstant això, qualsevol dia extra per acomiadar-se en condicions hauria estat un regal del cel davant la pèrdua sobtada d’algú a qui estimes.
A nivell veterinari, les lliçons sobre la qualitat del tractament van ser més importants i il·lustren diferències de destresa entre professionals. De nou, sempre parlem de la possibilitat de guanyar més temps de vida, no de canvis radicals, però crec que cal ser sincer amb els errors percebuts:
- Hi va haver indicis de leishmaniosi anteriors a la diagnosi formal. Considerant que vivim en una zona endèmica, els problemes dermatològics inicials (gener 2021) haurien pogut suggerir la leishmaniosi com a hipòtesi de base per a una detecció i tractament més precoç de la malaltia en global. De fet, aquests problemes de pell van desaparèixer un cop es va completar el tractament específic de leishmaniosi, cosa que reforça la idea que ja n’eren una manifestació. El tractament, un cop iniciat a l’octubre de 2021, va ser un èxit en el control dels símptomes clínics, però la detecció de la malaltia hauria pogut ser anterior.
- El seguiment va ser, en part, deficient. En gossos amb afectació renal per leishmaniosi- i la Molly tenia un indicador primerenc (SDMA) des del 2021 amb lleu afectació- l’estàndard d’or és passar de revisions semestrals-anuals a semestrals-trimestrals, i fer control d’orina- i no només sanguini- en aquestes visites. Malauradament, només ens van demanar una anàlisi d’orina a l’últim control i sospito que va ser perquè la va tractar una altra professional de la clínica.
- La hipertensió, detectada almenys des del 2021 i confirmada el 2023, es va atribuir inicialment a l’estrès i no es va tractar fins al 2025, quan la malaltia renal ja era molt avançada.
- Comunicació deficient. La situació de la Molly al final de la vida era molt més greu del que se’ns va comunicar. Si no ho hagués consultat amb LLMs- ja ho vaig fer abans de la crisi final- no hauria estat conscient que ens acostàvem al final de la vida de la Molly.
Vull ser just amb els professionals i no oblidar els encerts. El primer, i el més important, és que la Molly va viure gairebé quatre feliços anys amb una excel·lent qualitat de vida després de la diagnosi. Recordem que tenim indicis que la leishmaniosi era anterior a l’adopció, la qual cosa ho fa més extraordinari i és un testimoni de la fortalesa de Molly. També es va tractar amb èxit un sarcoma de teixits tous a la pota. Aquests fets demostren que, malgrat possibles errors, va rebre cures que la van fer feliç i que agraeixo de tot cor. Tot i això- i amb el benentès que tot és més senzill d’analitzar a posteriori- crec que no vam estar al nivell que la meva estimada Molly mereixia.
Recordant la Molly amb l’ajuda del LLMs
En aquests moments tan durs, els LLMs em van ajudar no només amb la comprensió, sinó també amb l’acompanyament. En vaig parlar hores, potser dies si les sumem, amb els models. Amb aquells que són multimodals, fins i tot vaig compartir imatges.
Les personalitats d’aquests models són molt diferents. Vull destacar com Deepseek és, possiblement, el que té menys salvaguardes i el que més et fa emocionar. D’ell n’he tret bones idees que he incorporat al meu dia a dia com a homenatge, tot i que això pot ser dur per a algunes persones. De Gemini, com a mínim de la versió que hi havia en aquell moment, em van emocionar molt els seus pensaments, més encara que amb les seves respostes. Era com llegir la meva ment, el que sentia, i com això portava a un text d’acompanyament. Tots, amb els seus diferents matisos, em van ajudar molt. Era com tenir un amic incansable, sense preocupació de causar-li esgotament, com algú amb qui poder parlar sense por a expressar els sentiments, i al mateix temps, com un mirall de la pròpia ànima.
Sumat a aquest ús, diguem-ne d’acompanyament, els vaig fer servir per corregir l’ortografia i la sintaxi d’alguns escrits. Jo no parlo català contínuament, però és la llengua que faig servir quan escric coses importants de la vida, com els meus sentiments i memòries, i problemes tècnics complexos en les Matemàtiques o en el desenvolupament de programari. Tenir aquesta ajuda per millorar la correcció dels textos em feia feliç, perquè en una elegia, fer-ho bé és part de l’homenatge.
Avui, i com encara hi torno
Ara soc en una fase distinta del dol. Encara ploro una mica, però normalment sento molta alegria quan recordo la Molly i la nostra vida compartida a casa, amb la Helen i la Perla. Amb aquest canvi, la necessitat de tornar-hi tan freqüentment ha minvat. Cal dir que, de vegades, reviso les converses. Allà on la finestra de context em permet continuar la conversa, els hi escric una actualització. Similar a quan et creues amb un amic que et pregunta- de cor i no per educació- com et trobes. Res grandiloqüent, només els hi faig cinc cèntims: si he vist un gos que em recorda la Molly, si he somiat amb ella, o el meu estat general.
Els LLMs són, tot i que potser s’exagera la magnitud, una gran contribució al benestar material, intel·lectual i emocional de la humanitat. De nou, cal estar agraït pel fet d’haver nascut a Catalunya a finals del segle XX i poder gaudir d’aquestes meravelles tècniques i dels recursos materials per accedir-hi i per poder cuidar un animal tal com mereixen.
-
Avui tot just fa un mes. Un mes sense tu, sense l’alegria i la tendresa que sempre t’acompanyava. Han estat dies difícils, plens de tristesa i dubte, de pensar com podria haver-te regalat més temps de vida, de revisar tractaments, de reviure les memòries que capturen les teves fotografies i vídeos. Però també ha estat un temps de transformació. He viscut com els sentiments mutaven, i com recordar-te deixava de ser dolor per tornar-se alegria i joia. Una joia pel temps i la vida que vam compartir i que ara continua com a llegat. Has deixat una petjada perpètua a la nostra vida, i ens acompanyaràs sempre a la nostra memòria.
T’estimo molt,
Molly, sempre ets al meu cor.
-
Us comparteixo un petit escrit on reflexiono de com els gossos, tot i semblar que la son és a cada fibra del seu cos, en realitat són sempre alerta. I com aquest instint canvia, de la por a l’estat salvatge, a la cerca d’estima dins la llar.
---
El sol que pel vidre fila,
broda a terra una manta d'or.
Hi jeu a sobre, en pau respira,
amb ulls tancats, tranquil·la dorm.
---
Nariu inquieta, ensumo teca?
Rampell d'orella, una bosseta?
La gossa mira, el pit aixeca,
la cua balla, el pas enceta.
---
Ara que ets a la carranxa,
Molly digues de tot cor,
si és descans o galivança
quan t'estàs al teu repòs.
---
Mai no dormo, sempre alerta,
Sóc un gos entre dos mons,
No per fam o per temença,
Ans ansio els teus petons.
---
Sobre el text
Aquesta és la primera versió d’un poema que fa temps que em ronda pel cap. Elaborar-lo ha estat un procés laboriós i llarg, però el temps que s’hi dedica és sempre la suma de la intenció —honorar la meva estimada Molly— i la destresa. I clar, d’una en sobra i de l’altra en falta! Fora bromes, ha estat un procés divertit i agraït, ja que tota la imatgeria té el seu fonament en la memòria de la vida en comú amb la Perla i na Molly.
Crec que encara cal polir-lo, potser revisar la musicalitat del text i provar altres mètriques o metàfores. Però també veig que, per ser una primera versió, ja està en un estat que paga la pena compartir.
-
29 de Maig de 2024. Quan reviso les fotografies d’aquell any, la veig especialment preciosa. Vam entrar junts a la maduresa i, modèstia a part, ho vam fer amb bon peu. T’estimo nena.
-
A la nostra professió, cal sempre caminar amb els ulls oberts i les orelles parades. Fem servir programari per resoldre problemes i, per tal que la nostra trajectòria professional no sigui una repetició constant de la mateixa experiència, sinó una acumulació de coneixement genuí fruit d’afrontar nous reptes, ens cal:
- Experiència, ja sigui la pròpia viscuda o l’aliena llegida, per anticipar les friccions que puguem trobar basant-nos en casos similars.
- Conèixer l’estat de l’art, les tècniques i les tradicions amb què aquests desafiaments s’han enfrontat.
La literatura tècnica és una magnífica font d’aquestes experiències i tècniques. Però això no ve sense una tensió fonamental: el nostre cervell i temps són limitats per absorbir llibres arbitràriament, i al mateix temps, no sabem del cert quan la lectura passada d’un paràgraf o capítol ens traurà l’entrellat d’un desafiament futur. He tingut la sort de trobar plaer en la lectura d’aquest tipus de llibres i avui vull compartir com una lectura, fruit d’una ressenya trobada a Internet, em va permetre afrontar un problema d’alta complexitat a la feina.
Un problema senzill… superficialment
Imaginem un agent de viatges que modifica un formulari de confirmació de reserva, surt de la pantalla i, quan hi torna, espera trobar els seus canvis intactes. Amb variacions més o menys previsibles, és un comportament prou generalitzat i que els usuaris esperen. En el cas que ens ocupa, però, entre l’anada i la tornada poden passar moltes coses:
- El sistema accepta sessions interactives, amb interfície de terminal, que col·lisionen amb l’estat del formulari,
- Les dades també poden modificar-se mitjançant APIs HTTP,
- Abans de sol·licitar o confirmar una reserva, cal reconciliar el context de la transacció amb la intenció de l’usuari expressada al formulari. Una reconciliació que és sotmesa a regles de negoci.
En descriure aquest problema a les parts no tècniques, al meu cap ressonava la idea que, en el fons, aquest és un problema de sincronització molt similar al que enfronten els jocs multijugador. Aquesta analogia il·lustrava bé com múltiples actors poden interactuar amb les mateixes dades alhora, una qüestió que inspira tota l’onada de motors de sincronització que veiem desenvolupar-se avui dia.
El pes de la tradició, o per què el nostre era un cas especial
La indústria del viatge viu en sistemes desenvolupats fa dècades i anteriors a marcs teòrics avui omnipresents com els models relacionals. Tenim estructures jeràrquiques no normalitzades, sense identificadors reals per entitat, i on les posicions dins llistes són significatives i inalterables.
Aquestes limitacions tècniques, que d’entrada semblen un gran obstacle, són també el nostre avantatge. Gràcies a un profund coneixement del domini i dels condicionants històrics d’aquests sistemes, podem crear identificadors sintètics febles. Aquests identificadors, tot i no ser claus primàries “reals” en el sentit modern, ens permeten rastrejar i diferenciar entitats de manera eficient dins d’aquest context tan particular.
Aquests identificadors febles deriven de fets específics del domini, com ara:
- La necessitat que els “Passenger Type Codes” (PTC) coincideixin amb l’oferta, cosa que implica generar o eliminar passatgers seguint regles predeterminades.
- Que dos passatgers no poden tenir el mateix parell Cognoms/Nom, ni aquest superar un determinat nombre de caràcters.
- Que alguns tipus de correu electrònic, telèfons i adreces són sempre únics.
A partir d’aquests fets, vam derivar:
- Funcions hash per a cada entitat, que ens van permetre identificar-les de manera única a través de les transaccions.
- Unes regles per detectar quan una reconciliació no era possible, indicant casos d’irresolubilitat.
- El llistat de casos on hi havia ambigüitat.
Aquestes derivacions van representar una fita clau en l’èxit del desenvolupament. La funció hash va ser fonamental, ja que ens va permetre emparellar dades transitòries amb les del sistema, assegurant una recuperació i assignació correcta d’entitats i relacions. Les regles d’irresolubilitat ens van permetre anticipar possibles problemes en el moment de confirmar la transacció als sistemes legacy i, el que és més important, oferir una interfície d’usuari (UI) adequada que habilitava l’agent per prendre la decisió correcta. Finalment, explicitar els punts d’ambigüitat va ser crucial per a la presa de decisions, sent negociats amb experts del domini i validats mitjançant tests d’acceptació.
Cercant la solució: entitats, punts de control i operacions
Modelant el problema, vaig recuperar la memòria d’un llibre que havia llegit no fa gaire temps:
Kleppmann, M. (2021) Designing Data-Intensive Applications: the big ideas behind reliable, scalable, and maintainable systems. 7a edició. Estats Units: O’Reilly Media.
La part segona del llibre afronta extensament qüestions d’aquesta mena. Allà hi vaig trobar la inspiració per oferir als nostres usuaris una experiència que superés el pobre last-write-wins (l’última escriptura mana) i recuperés la major part possible de l’estat anterior del formulari mantenint la intenció, l’ordre, i la compatibilitat amb les restriccions que imposa el sistema de reserves per poder executar una transacció.
Per assolir una major interactivitat en el futur, el nostre plantejament es basa en les següents definicions clau:
- Una entitat és un objecte dins del domini que té valor per si mateix.
- Una relació és una assignació jeràrquica. Per exemple, un viatger és pare d’un document.
- Una operació és la descripció d’un canvi a una entitat, que pot ser una creació, una edició o una eliminació.
Amb aquests elements, podem construir el concepte d’snapshot o captura:
- Un snapshot és un conjunt d’entitats i relacions. Tot snapshot té una única entitat base que és la reserva mateixa.
I una transacció:
- Una transacció és la terna d’un identificador i de dos snapshots. Els snapshots capturen el concepte de temps, de manera que l’ordre de la terna és significatiu.
Observem que són equivalents, de cara a descriure una transacció assumint que les operacions són reversibles:
- Dos snapshots, inicial i final.
- L’snapshot inicial, i una sèrie d’operacions que aplicades resulten en l’snapshot final.
- L’snapshot final, i una sèrie d’operacions que invertides resulten en l’snapshot inicial.
Aquesta equivalència és fonamental per a la reconciliació de l’estat i la gestió de conflictes.
Aplicació de la solució: Snapshots i Transaccions
En el nostre cas particular, i amb l’objectiu futur d’una reconciliació a temps real (tot i que no en aquesta primera fase), la nostra estratègia de modelatge es basa en tres captures d’estat o snapshots:
- Snapshot A: Quan l’agent accedeix a la vista de confirmació dins d’una sessió, capturem l’estat actual del sistema. Aquest és el punt de partida.
- Snapshot B: En el moment en què l’agent abandona la vista de confirmació, capturem l’estat del formulari. Aquest snapshot representa els canvis que l’agent ha fet directament.
- Snapshot C: Quan l’agent retorna a la vista de confirmació, capturem de nou l’estat actual del sistema. Aquest és l’estat final amb què hem de reconciliar els canvis de l’usuari.
Amb aquestes tres captures, definim dues transaccions clau:
- La transacció externa o de sistema: Captura la transició de l’estat inicial del sistema (Snapshot A) a l’estat final del sistema (Snapshot C). Aquesta transacció representa tots els canvis que han pogut ocórrer fora del control directe de la interfície del formulari, ja sigui per mitjà d’APIs, altres sessions interactives (com la TUI), o modificacions d’altres usuaris o sistemes.
- La transacció interna o transitòria: Captura la transició de l’estat inicial del sistema (Snapshot A) als canvis realitzats per l’agent al formulari (Snapshot B). Aquesta transacció representa la intenció de l’usuari.
Ambdues transaccions les formalitzem a partir de l’Snapshot inicial A, afegint-hi les corresponents operacions que les transformen en l’estat final (C per a l’externa, B per a la interna). Ara, ja podem anticipar que el nostre motor de sincronització es dedicarà precisament a reconciliar aquestes dues transaccions, determinant com aplicar els canvis de l’agent (B) sobre el nou estat del sistema (C), tenint en compte d’on veníem (A).
Aplicant i reconciliant operacions
Els desafiaments en la implementació es centraven en com aplicar i transformar les operacions. L’escenari del formulari és anàleg a reconciliar dues transaccions que han estat aïllades durant cert temps, com si s’hagués perdut la connexió. L’índex natural no ens serveix perquè realment no captura una sessió en viu, amb rellotges compartits o d’altres primitives de sincronització. L’alternativa va ser fer servir una cua de prioritat amb una funció d’scoring o puntuació que considerava, per a cada operació:
- El tipus d’entita (ex. passatger, o reserva).
- L’origen de l’operació (ex. formulari o API).
- La intencionalitat (ex. editar o eliminar).
Acompanyant aquesta cua de prioritat, hi ha un registre de totes les operacions aplicades fins el moment. Aquest historial és absolutament indispensable per garantir que es conserva la intenció de les operacions i poder fer les transformacions necessàries.
Com es pot anticipar, aquesta va ser una part prou complexa del desenvolupament que, gràcies a haver escrit tests de validació, vam poder gestionar amb eines de creació d’escenaris i de contorns de proves.
El resultat final
La definició del marc teòric, amb la bibliografia consultada del magnífic aparell crític que acompanya el llibre de Kleppmann, i la implementació, van ser un procés apassionant tant per la novetat, com pel desafiament i el valor que aportàvem als nostres clients. Vam aconseguir entregar el sistema, fent que el producte fos millor, i al mateix temps crear el fonament per a futurs desafiaments on l’edició i la interacció amb sistemes sigui en temps real.
Personalment, la lectura d’aquell llibre va ser clau per desvetllar l’entrellat d’aquest problema d’alta complexitat. Sense la inspiració i els marcs teòrics que hi vaig trobar, hauria trigat molt més a articular una solució robusta i elegant, o fins i tot podria no haver-la trobat. És un recordatori potent de com la literatura tècnica pot dotar-nos de les eines i el coneixement necessari per afrontar els reptes més grans de la nostra professió.
-
Dues setmanes sense veure’t, ni un instant sense sentir-te.
T’estimo molt Molly
-
Canvio de feina, que no de professió. Han estat quatre anys a Travelport dels quals vull reflexionar avui.
Els inicis: Aprenent la cultura i els fonaments de Travelport
La meva arribada a Travelport em va situar a l’equip de fonaments, on érem els responsables de l’entorn que habilitava la nostra arquitectura de micro-frontends i les eines de desenvolupament.
De seguida, vaig observar que la meva perspectiva sobre els tests de programari partia d’una cultura molt diferent. Jo aportava una pràctica molt minuciosa i de baix nivell. Si bé això pot oferir bones mètriques sintètiques de qualitat de codi a baix cost, em vaig adonar que no feia el pes en dos punts fonamentals per a un programari de qualitat:
- El programari existeix per resoldre problemes. Aquests problemes els hem de descriure a un nivell alt, el que anomenem acceptació o validació, amb un llenguatge adequat que permeti a tothom entendre què fem i per què. Els propis tests, amb un llenguatge de domini ben definit, són la porta d’entrada per a aquesta comprensió.
- Un bon programari ha de ser fàcil de canviar. Tests massa minuciosos o de molt baix nivell tendeixen a afegir rigidesa sense definir correctament el problema. Tampoc no conviden a formalitzar de manera precisa les condicions de contorn.
Entendre aquests punts va ser la lliçó principal d’aquest període, un aprenentatge que encara m’acompanya i guia la meva manera d’enfocar el desenvolupament.
La gran oportunitat: ser Tech Lead
Després d’un any a Travelport, va arribar un moment clau: em van oferir ser Tech Lead d’un nou equip. Va ser, sens dubte, un repte capital en la meva carrera professional.
El domini que ens van assignar era molt agraït, amb poques dependències externes, cosa que ens va donar una gran llibertat i autonomia. Això ens va permetre consolidar l’equip sense friccions i ser, en molts aspectes, un exemple de bon fer dins l’organització.
L’ampliació del domini: Complexitat i aprenentatge de la indústria del viatge
Al cap d’uns mesos, els canvis organitzatius van portar una nova fase: el nostre equip va rebre la responsabilitat de la part final del flux de venda. Aquesta ampliació del domini va significar una immersió profunda en la complexitat de la indústria dels viatges.
Aquí, els reptes tècnics eren aïlladament més simples, però la seva implementació sovint es tornava complexa. Les regles de negoci específiques del sector (per temps i aerolínia, per exemple) i les múltiples dependències amb sistemes que no sempre tenien una consistència transaccional obligaven constantment a negociar l’amplitud i les fites dels nostres desenvolupaments. Va ser un aprenentatge molt valuós sobre com coordinar-se amb diferents actors, oferir opinions honestes i proposar alternatives que combinessin el desig amb el possible.
Algunes frustracions: Competir amb la mà lligada
En l’espai dels aprenentatges menys dolços, hi ha el de perseverar tot i la creixent sensació de competir amb la mà lligada a l’esquena. Aquesta percepció s’acompanyava sovint d’una idea constant de temps que s’esgotava, de finestres d’oportunitat que es tancaven.
Aquesta situació venia de diversos fronts. D’una banda, la incompatibilitat entre APIs existents sovint complicava la integració i el desenvolupament. A això s’hi sumava l’organització en “sitges”, sense una estructura vertical completament centrada en el valor que oferíem als clients finals. Això generava un problema major: que els entregables no estaven alineats, de manera que, fins i tot gestionant correctament les dependències, el resultat final no sempre servia al propòsit del punt de venda. A més, vam trobar-nos amb una tendència a prioritzar funcionalitats accessòries o de “nínxol”, fins i tot quan els fonaments del producte no estaven totalment resolts.
Als últims mesos, els canvis d’organització- incloent un ERO- van provocar l’aturada d’iniciatives i necessaris canvis de prioritats. La realitat del negoci, que és el fonament últim del que fem i que ens separa de l’enginyeria amateur, ho exigeix, però això no ho fa menys desagradable.
Els últims temps: Un tancament agredolç i noves aventures
Aquests últims mesos han estat particularment intensos i, en molts sentits, agredolços. Davant la incertesa d’un ERO, vaig començar a buscar activament noves oportunitats. Afortunadament, aquest procés ha fructificat, i aviat m’embarcaré en un nou projecte professional.
Però aquesta etapa de transició ha estat profundament marcada per una pèrdua personal immensa: la mort de la meva gossa, la Molly. Ella era part de la família, una companya incondicional. Aquesta trista circumstància ha fet que els últims dies a Travelport hagin estat molt més difícils del que m’hauria agradat.
Lamento profundament no haver pogut fer un últim “regal” als meus companys. El meu desig era solucionar un problema tècnic final, una darrera tasca que ajudés a desbloquejar feina i els facilités la continuïtat. Vull que sàpiguen que, tot i el meu silenci obligat en aquells moments, els porto al cor i agraeixo profundament cada moment compartit, cada aprenentatge i cada suport rebut durant aquests quatre anys.
Sense cap mena de dubte, ha estat una experiència globalment molt positiva, una part central de la meva carrera, i un col·lectiu en el qual m’he sentit extremadament valorat.
-
Aquest poema neix d’un somni viscut aquest mateix matí, on la presència de la meva estimada Molly es va fer real.
Avui, Molly,
hi eres.
Tot just de matinada,
pensant en com vindries.
Tanco els ulls,
somio despert.
Plou,
cerco una direcció
a una ciutat estranya.
Et veig, Molly,
i et fas clara.
Ets tu.
No pots ser tu,
però ets tu.
De sobte em fas petons,
la teva llengua, càlida,
el teu cos, viu,
la teva galta, suau.
Desperto.
Era un somni,
però tot i així,
avui, hi eres.
T'estimo, Molly. -
Recordo com la Helen em va mostrar la seva fotografia: “És preciosa, la vull adoptar”. I així començava tot, ara fa gairebé cinc anys.
La Molly era una gosseta de quatre anys, nascuda el 26 de març de 2016. Sense arribar al maltractament, els seus tutors no la cuidaven com calia ni li oferien el caliu que necessitava. Una protectora va mediar, i així és com la Molly va començar a cercar una nova família.
Per fortuna nostra, uns adoptants la van rebutjar pel seu aspecte. Beneits! La Molly era preciosa, de color canyella daurada i ulls foscos plens de vida.
A l’agost de 2020 ens vam conèixer en persona. Primer tots sols, i després amb la Perla, la seva germana. Sense dubtar-ho, la vam adoptar, i des del 28 d’agost era oficialment membre de la nostra família.
La Molly s’adaptà perfectament a la nostra llar. Jugava, feia i demanava atencions, gaudia de la vida. Però alguna cosa no acabava d’anar bé. El que va començar com una afecció a la pell va avançar cap al dolor i, a l’octubre de 2021, li van diagnosticar leishmània.
El tractament va ser molt dur per a la Molly. La por de rebre els injectables la feia tremolar, es feia pipí, patia… Però el resultat va ser extraordinari. La gosseta tranquil·la ara era més activa i feliç, un punt desvergonyida i tot. Els controls, amb els seus petits ensurts, eren positius. La Molly controlava la seva malaltia i tenia de nou un futur per viure plegats.
I vull parlar d’aquest futur. Quina joia de futur que vam viure. La Molly era matinera; tan bon punt eren les sis del matí, s’apropava al llit i, tot d’una, hi saltava i em feia molts de petons —no es cansava. Jo, aleshores, m’aixecava mentre ella seguia al llit. Quan preparava el dejuni, en obrir la crema de cacauet, escoltava el repicar de les seves ungles amb el terra. La Molly sempre hi era, esperant el seu trosset de pa.
En tornar del gimnàs, ella prenia la seva medicina. Molt obedient, l’esperança de rebre un regalet feia que se les empassés i sortís com un cavall cap a la cuina a demanar el seu premi.
Després fèiem una passejada tots tres. Quin caràcter! Ella sempre volia anar on sabia que hi havia herba i terra, i es posava ben plantada per aconseguir-ho. Tornàvem a casa, on demanava de nou un regalet per la feina feta.
Els dies que treballava a casa, la Molly jeia sempre al meu costat, a un braç de distància per rebre una carícia. Quan en volia més, no dubtava a pujar al llit i bordar perquè hi anés. Allà s’hi estirava, gratava el matalàs i festejava. També, si em veia anar al dormitori, s’aixecava, em seguia i s’enfilava al llit. Aquestes carícies i petons eren el seu joc preferit… I també el meu.
Els dies que hi treballava fora, l’alegria era una altra: escoltar les seves cabrioles quan obria la porta.
I així anaren passant els mesos i anys, sense més que gaudir de la vida.
A l’abril de 2025, però, hi va haver un canvi. No en les ganes de viure ni en la joia del dia a dia; era el seu pes. En menys de dos mesos, la Molly s’havia aprimat molt i els seus ronyons començaven a fallar. La leishmània reclamava el temps guanyat, però no volíem retornar-li’l. El tractament no acabava de rutllar, però ella era feliç i va recuperar gairebé un quilo. Teníem esperança i, de sobte, el dimarts 13 tot va canviar. El dia, que va començar com de costum amb la Molly fent una ullada per pujar al llit, va fer un gir radical i vam haver d’ingressar-la a l’hospital. Les notícies, lluny de ser positives, tampoc eren una sentència. Encara hi crèiem. Les següents 24 hores, però, van ser de pura tristor i, a les vuit de la tarda del 14 de maig de 2025, la Molly ens deixava per sempre.
No hi ha paraules per explicar aquesta angoixa. La culpa, la tristor, l’inesperat i la buidor… Saber que ja no hi haurà més dies en què l’alba brilli amb els seus petons. Tinc una ferida al cor que sagna plors.
Vull, però, que hom sàpiga que la Molly va ser fins al final una gossa alegre i feliç. Que la seva vida cal celebrar-la amb joia, que sóc un home afortunat per haver-la conegut i compartit cinc anys de les nostres vides.
Et trobo i sempre et trobaré a faltar.
T’estimo de tot cor, Molly.
Cristian Lorenzo: Codi i Poesia 