Cristian Lorenzo: Codi i Poesia

Novembre de 2023 vaig visitar Nova York (NYC), una ciutat que desitjava conèixer des de petit. Ara que el record ja ha fet dipòsit, crec que és un bon moment per fer una retrospectiva.

Un viatge accidentat

Una sèrie de petits infortunis van marcar el viatge. El primer va ser la incertesa: Airbnb havia perdut un judici contra la ciutat i cancel·lava totes les reserves a partir de l’1 de desembre. Nosaltres marxàvem el 23 de novembre, vam escapar per poc, però igualment vam patir un ensurt des de la devolució de les comissions fins als correus d’aclariment.

Ja a les portes del viatge, amb tot facturat i després de dos controls de drogues i immigració al Prat, el nostre vol va ser cancel·lat. Agraeixo de tot cor l’anònim viatger nord-americà que em va recomanar agafar qualsevol opció la matinada següent. Vam fer escala a Madrid, i gràcies a això vam evitar perdre un dia més, com els que van confiar en volar directament des del Prat i van acabar fent escala a Londres.

Tot això abans de començar. Un cop allà, vaig patir una de les pitjors grips de la meva vida —vaig demanar assistència mèdica— i la meva dona va tenir algunes dificultats per caminar. En la pràctica, tot plegat em va fer estalviar uns 1.500 € en comissions i indemnitzacions, però també va reduir el viatge de 14 dies a només 10.

El contrast centre i perifèria

NYC és una ciutat de contrastos. El nostre allotjament era prop d’Ocean Hill i Brownsville. La sensació que transmeten aquests barris és verí per a l’ànima. Els comerços són escassos i mostren evidents mesures d’autoprotecció, senyal d’una alta delinqüència: restaurants xinesos per emportar amb vidres blindats, i estancs amb petites finestres. Els carrers romanen deserts fins al vespre, i la vida comunitària sembla inexistent. L’arquitectura, amb cases baixes rodejades de promocions d’habitatge en forma de grans torres grises, tampoc ajuda. Per a algú que mai hagi viscut en una gran ciutat, la sensació de perill imminent hauria de ser constant. Nosaltres vivim a l’Hospitalet i fem gran part de la vida a Santa Eulàlia, Sants i l’Eixample de Barcelona. En comparació, som el paradís a la Terra.

El contrast amb el centre és abismal. Manhattan, i les ribes de Brooklyn i Queens, són vibrants. Als baixos dels edificis hi ha comerç amb proximitat i contacte directe amb els venedors, sense barreres per interactuar-hi. Hi ha varietat, vida al carrer i moviment constant. L’arquitectura és diversa: algunes zones mostren gratacels antics i moderns, mentre que d’altres mantenen una escala més modesta, amb alçades que recorden l’Eixample barceloní.

Les atraccions turístiques

No vam ser gaire originals, però tampoc cal: molts indrets són famosos amb motiu.

La visita a l’Estàtua de la Llibertat i al museu d’Ellis Island és molt emotiva. És un homenatge a Amèrica com a terra de llibertat i oportunitats. Alhora, és el record d’un temps en què la immigració es gestionava de manera ben diferent. Pujar a l’estàtua és entretingut, però l’autèntica emoció arriba amb l’experiència museística. El viatge en ferry, amb les vistes al districte financer, és memorable. Ho recomano totalment.

A prop del moll hi trobem el memorial de l’11 de setembre, el One World Trade Center i els centres comercials de l’Oculus i Brookfield. És una zona on és fàcil passar-hi tot un dia, entre grans monuments, museus i el voltant de Wall Street. D’aquest districte en tornaré a parlar quan descrigui com es viu el Nadal a la ciutat.

Encara al sud de Manhattan i a la riba de Brooklyn trobem la zona de Dumbo. És un cas d’èxit de gentrificació: d’una antiga zona industrial decadent s’ha convertit en un espai amb comerç i vistes icòniques als ponts de Manhattan i de Brooklyn —autèntiques meravelles de l’enginyeria—, on és fàcil fer un mos.

Amb un ús intel·ligent del transport públic, pots esmorzar un bagel a l’Empire Stores, fer la icònica foto de Dumbo, creuar el pont de Brooklyn en direcció a Manhattan i, des d’allà, agafar un bus fins al moll per embarcar-te en un ferry i navegar pel East River. El NYC Ferry és una alternativa assequible als creuers: per només 4,50 USD travessa ponts memorables, ofereix cadires mirador a la coberta superior i permet baixar a llocs com Roosevelt Island.

A Lower Manhattan vam poder visitar també el parc nacional de Stonewall Inn. Sobta veure un ranger al bell mig d’una plaça de Nova York. També vam fer un passeig per la zona administrativa, Chinatown, Little Italy, les botigues de Tribeca i fins i tot l’oficina dels Caçafantasmes. No són visites imprescindibles, però tampoc un mal ús del temps.

Midtown és on es desplega la característica graella de carrers de la ciutat, amb Times Square i alguns dels gratacels més famosos. La nostra primera vista de l’illa va ser precisament aquí, enmig d’una nit de pluja. Fent un transbordament al cèntric Bryant Park, vam descobrir una zona d’esbarjo envoltada d’hotels art déco, la biblioteca pública i amb vistes privilegiades del One Vanderbilt i de l’Empire State Building. Quina meravella; va esdevenir un punt central de les nostres jornades.

L’extensió de Midtown és prou gran com per haver de dividir la visita en més d’un dia. Els dos gratacels més famosos de la ciutat són visita obligada.

La torre Chrysler, malauradament, mostra certa decadència: engolida per edificis més alts i amb una deixadesa visible als interiors. Encara brilla pel seu disseny exterior, però ja no és protagonista de la ciutat.

L’Empire State, en canvi, ha estat objecte d’una renovació que l’ha mantingut com a icona. La seva massa i alçada són omnipresents, i va ser un privilegi poder entrar-hi, passejar pels carrers circumdants i observar de prop la seva estructura i bellesa.

A poca distància de l’Empire State hi trobem Times Square, vibrant i plena de colors, amb botigues flagship i tota mena de personatges disfressats. Alguns són autèntics timadors: falsos monjos que demanen donatius o disfresses de qualitat dubtosa que cobren fins a 20 dòlars per una foto. És un lloc obligat de visitar, però cal estar atent. Com a curiositat, Taco Bell només venia en aquest indret un menú per 5 dòlars.

Més a l’oest hi ha l’eix Chelsea–High Line–Hudson Yards, una bona passejada completa ben rodona. Començant amb les botigues de Chelsea Market i Little Island, podem pujar a la High Line. Aquesta antiga via de ferrocarril abandonada s’ha convertit en un passeig en alçada, amb bones vistes i art urbà, que condueix fins a Hudson Yards.

És un altre exemple de renovació urbana: districtes que havien perdut la seva funció econòmica —en alguns casos convertits en zones de prostitució— i que ara tornen a ser actius amb un elevat desenvolupament. A Hudson Yards hi trobem un centre comercial i torres comercials i residencials. Allà vam visitar The Vessel, en aquell moment encara tancat per culpa dels suïcidis, i vam pujar al mirador The Edge, que ofereix una bona política de preus, sense càrregues ocultes just abans de pagar.

Més al nord hi ha un altre eix comercial que culmina a Columbus Circle, la rotonda on conflueixen Central Park, Broadway i la Vuitena Avinguda. Som prop de Millionaire’s Row, amb gratacels esvelts que semblen reptar la imaginació, i també del mític Hotel Plaza. Recomano fer un petit mos al Whole Foods, agafar un cafè i endinsar-se dins Central Park.

La ciutat de Nova York és extensa, i Central Park encara més del que sembla fins que hi poses els peus. Les àrees boscoses, amb simpàtics esquirols, fan de transició entre espais monumentals com el Castell Belvedere, Bethesda Terrace o The Great Lawn. És un parc on pots dedicar-hi un dia sencer i encara quedar curt. També acull el Museu Metropolità de Nova York, un dels grans museus del món. Aquest Museu va ser el nostre refugi d’un dia de pluja.

Amb això potser hem cobert els indrets obligatoris de la zona, tret d’alguns que per Nadal es transformen i que més endavant tractarem en detall.

Fora de Manhattan, i de la zona de Dumbo, vull mencionar la platja de Coney Island i Flushing. Algunes veus diuen que Flushing és l’autèntica Chinatown de Nova York, i els he de donar la raó. Els residents són majoritàriament del llunyà orient, i els negocis responen a les seves necessitats. El menjar de carrer i els food corners són completament diferents: vam tastar uns bunyols i vam veure bubble tea a bon preu. Una mica lluny del centre, però paga la pena el viatge.

Coney Island no la vam visitar en la millor època de l’any. Acabada la temporada d’estiu i encara aviat per la de Nadal, el parc era tancat. Amb tot, vam poder comprovar que la ciutat també té una platja prou decent i vam aprofitar per fer algunes compres.

El Nadal a Nova York

Les dates del viatge no foren casuals: unien dues virtuts, la temporada baixa al saló d’ungles de la meva muller i la possibilitat de veure l’inici de la campanya de Nadal amb preus d’allotjament encara assequibles.

El Nadal de la ciutat és conegut pels seus mercats, les decoracions dels grans centres comercials i els arbres de llums exuberants. Els mercats de Nadal no són res excepcional des del punt de vista europeu: una visita agradable, gairebé obligada, però gens inèdita.

Les decoracions, però, juguen en una altra lliga. Els aparadors són exuberants, amb escenes nadalenques que semblen petites obres de teatre. Parada obligada a Macy’s i Saks Fifth Avenue. Vam tenir la fortuna de viure l’últim any en què feien un gran espectacle de so a la façana. El Rockefeller Center —amb el seu regust old style art déco— guanyava màgia amb la decoració. L’avinguda enjardinada que porta a la pista de gel s’il·luminava amb llums daurats i figures celestials, coronades al final pel magnífic arbre mundialment conegut. A prop, l’arbre de llums vermells del Radio City Music Hall, amb llargues fileres d’americans que volien veure el tradicional espectacle de Nadal.

De nou al districte financer hi havia, per mi, el millor arbre: l’arbre de Wall Street. El contrast amb les llums de l’edifici de la borsa i els milers de bombetes escalfava l’ànima. La ciutat és plena d’arbres de Nadal, cadascun amb la seva personalitat; no us els perdeu.

D’entre els interiors, la decoració estrella va ser la de Hudson Yards: fileres i fileres de llums daurades, una ornamentació elegant, elaborada però alhora gens recarregada. Destaco també el centre comercial de Columbus Circle, amb precioses estrelles penjant del sostre, el vestíbul de Brookfield amb bombetes de colors de gran format o la pista central de patinatge a l’Oculus.

La transició entre espais emblemàtics no és com a la nostra ciutat: aquí tenim carrers amb llums, però allà trobem veritables instal·lacions monumentals aïllades.

El menjar

Nova York és una capital culinària, amb una oferta immensa i diversa, però no sempre accessible. Tot i tenir un bon sou a Catalunya, els nostres ingressos disten del nivell de les classes mitjanes de la ciutat, i això limitava les nostres opcions dins el pressupost. Tot i així, vam visitar un parell de restaurants i molts locals de menjar ràpid i per emportar.

Un altre factor limitant és que sóc vegà. Nova York, com a ciutat de vuit milions d’habitants, té oferta vegana, és clar. Però proporcionalment és molt més reduïda que a Barcelona. Aquí és estrany que un restaurant, que no es limiti a la cuina tradicional, no ofereixi algunes opcions veganes a la carta. Allà, en canvi, la norma era no oferir-ne. Els fast-foods, a diferència d’aquí i encara més d’altres indrets europeus, tampoc n’oferien. Això obliga a planificar amb més cura on menjar, molt més que quan fas una passejada per Barcelona.

Recordo amb tendresa el burrito paella: una manera diferent de preparar la base d’arròs del burrito, saborosa i, en aquest cas, vegana.

Pel que fa al fast-food, les hamburgueses Impossible de Burger King em van semblar menys gustoses que les que es serveixen a Europa, com les de The Vegetarian Butcher. Amb tot, van ser un petit salvavides.

Conclusions

El viatge a Nova York va ser, en gran part, el que esperava. Vaig gaudir les decoracions de Nadal, vaig tenir la fortuna de guanyar tres entrades de loteria de Broadway i vaig veure les principals atraccions. Penso que vam fer curt en el pressupost, i la grip i les cancel·lacions ens van fer perdre temps per visitar més indrets, com una excursió d’un dia a Washington, viure la vida nocturna o una visita a Dyker Heights.

L’arquitectura fou un dels grans encerts. Ponts increïbles, edificis singulars, estacions de ferrocarril, catedrals i temples del consum… Un goig que no podria descriure sense doblar les pàgines d’aquest article.

També em va decebre en cert sentit: és una ciutat molt desequilibrada, amb districtes on mai viuria i amb una quantitat ingent de ciutadans amb necessitats psiquiàtriques i mèdiques evidents rondant pel metro. La lletjor i la brutícia, quan no hi ha un ens públic-privat que en tingui cura, es fan paleses.

Voldria tornar-hi, però a diferència del primer viatge, només ho faria si puc pagar un bon allotjament al centre. El mateix per viure-hi: hauria de ser amb una feina de molt bon sou per poder pagar el que Nova York ofereix.

En resum, és una de les grans ciutats del món, una visita obligada a la vida, però sense caure en la sobrevaloració.